A -- a

http://www.parcnaturalcollserola.cat/html/natura/sembrats_sobreCAT.htm

Espais humanitzats
Ambients forestals | Ambients de ribera | Ambients Aquàtics | Matollars i brolles | Prats | Ambients rupícoles | Espais humanitzats

L’abandonament dels conreus durant el segle xx ha determinat el paisatge actual, en què les zones agrícoles ocupen solament el 6,44 % del territori del parc. Els dos sectors on es concentra aquesta activitat són:

el vessant del Llobregat i

el vessant del Vallès.


D’altra banda, Collserola representa una reserva de sòl important per a la implantació d’una sèrie d’elements urbanitzadors variats i complexos. Podem distingir dos àmbits molt diferenciats:

a l’exterior del massís, a partir dels fronts urbans que l’envolten, i

a l’interior del massís, en forma de nuclis dispersos.

 

 

 

VESSANT DEL LLOBREGAT

 

Aquí se situa actualment la superfície agrícola més gran que hi ha dins els límits del parc, amb petites parcel·les que es reparteixen per les nombroses valls d’aquesta zona i que s’alternen amb formacions vegetals herbàcies, arbustives i, fins i tot, forestals. També es mantenen alguns ramats d’ovelles i cabres, que pasturen en zones actualment delimitades i controlades pels serveis tècnics del parc.

 

És un dels pocs indrets del parc on hi ha arbres fruiters, com el cirerer (Prunus avium), el presseguer (Prunus persica), l’ametller (Prunus dulcis), l’olivera (Olea europaea var. europaea), la figuera (Ficus carica) o el garrofer (Ceratonia siliqua). D’altra banda, és un dels llocs on podem observar fàcilment plantes herbàcies, les primeres que colonitzen els camps abandonats, com la calcida blanca (Galactites tomentosa),l’albellatge (Hyparhenia hirta), la rosella(Papaver rhoeas), la corretjola (Convolvulus arvensis), els caps blancs (Alyssum maritimum), la llengua de bou (Echium vulgare), la borratja (Borago officinalis) o el sarronet de pastor (Capsella bursa-pastoris).

 

L’heterogeneïtat paisatgística d’aquest mosaic és de gran interès des del punt de vista faunístic. La gran diversitat ambiental dóna cabuda a espècies amb requeriments ben diferents.

 

Una de les imatges més familiars en l’espai aeri d’aquest sector és la del xoriguer (Falco tinnunculus). Darrerament, s’hi ha afegit una convidada de luxe, l’àliga marcenca (Circaetus gallicus), present cada estiu en aquestes valls a la recerca de les serps de què s’alimenta.

 

Un altre ocell rapinyaire força freqüent i visible és el mussol (Athene noctua), que sovint podem observar, fins i tot de dia. Tórtores (Streptopelia turtur), cucuts (Cuculus canorus), puputs (Upupa epops), tallarols capnegres (Sylvia melanocephala), rossinyols (Luscinia megarhynchos), bitxacs (Saxicola torquata) i bosquetes (Hippolais polyglotta) són espècies molt freqüents en tot el sector. Hi destaca, però, la presència molt localitzada del tallarol emmascarat (Sylvia hortensis), ocell molt lligat als ambients mediterranis; unes poques parelles encara hi nien entre pins barrejats amb oliveres i garrofers.

 

Als talussos que hi ha entre els conreus, hi podem observar els forats dels nius dels abellerols (Merops apiaster). Les seves colònies esparses tenen una gran vàlua en el context del parc.
Els llangardaixos (Lacerta lepida), abans molt familiars en aquest ambient, han esdevingut una espècie molt rara a la serra. Als murets de separació dels camps i a les antigues barraques, hi són força freqüents els dragonets (Tarentola mauritanica), ja que aprofiten les escletxes i els forats per amagar-s’hi durant el dia.

 

Les basses de rec de les zones d’horta són els principals punts de reproducció d’amfibis com el gripau comú (Bufo bufo). En els punts d’aigua més irregulars, hi trobem el gripau corredor (Bufo calamita), espècie molt adaptable que suporta condicions extremes.

 

Els conills (Oryctolagus cuniculus), força abundants, i fins i tot alguna perdiu (Alectoris rufa) procedent de repoblacions suposen la base tròfica de diferents depredadors, com la guineu (Vulpes vulpes).

 

A la vall de Sant Just és on trobem la màxima densitat de teixons (Meles meles), una de les espècies més ben estudiades de la serra.

 
 
 

Les espècies més freqüents (cliqueu per ampliar)

 

     
VESSANT DEL VALLÈS

 

La influència de l’activitat humana ha deixat una forta empremta en aquest vessant. Actualment, encara hi trobem camps de conreu, majoritàriament de secà, tant a les clarianes que envolten les masies de l’interior forestal de la serra, com a la zona perifèrica que hi ha a la plana vallesana.

 

Tot aquest sector es caracteritza per l’alternança entre boscos, rieres i camps de conreus. Aquest mosaic d’ambients és molt interessant des del punt de vista faunístic. L’estacionalitat dels conreus es reflecteix en les notòries variacions que hi ha a la fauna, tant pel que fa a la composició de les espècies com pel que té a veure amb les densitats.

 

A la primavera, als conreus hi predominen els gafarrons (Serinus serinus), les caderneres (Carduelis carduelis) o els rossinyols (Luscinia megarhynchos), aquests darrers als marges i a les rieres. En canvi, a l’hivern, els conreus acullen un gran nombre d’ocells procedents d’altres latituds més nòrdiques, com és el cas dels immensos estols de pinsans (Fringilla coelebs).

 

Entre els rèptils, cal esmentar la serp verda (Malpolon monspessulanus) i la serp blanca (Elaphe scalaris), la sargantana (Podarcis hispanica) i el llargandaix (Lacerta lepida). Un dels mamífers característiques dels conreus és el talpó (Microtus duodecimcostatus). També hi viuen el ratolí de camp (Mus spretus), l’eriçó (Erinaceus europaeus) i el conill (Oryctolagus cuniculus).

 

A la perifèria del parc, on els conreus encara assoleixen una extensió remarcable, es poden observar espècies pròpies d’espais oberts, no presents a l’interior de la serra. Aquest és el cas dels ocells de la família dels alàudids, com ara la cogullada (Galerida cristata).

Tampoc no hi falten els rapinyaires nocturns, com el mussol (Athene noctua), el xot (Otus scops) i alguna òliba (Tyto alba), malauradament ja pràcticament extingida a Collserola.

 

Altres ocells rapinyaires també aprofiten aquest recurs, com l’astor (Accipiter gentilis), l’esparver (Accipiter nisus) o, encara més, el xoriguer (Falco tinnunculus), fàcilment observable durant tot l’any.

 

La progressiva desaparició dels conreus ha anat associada a la reducció de les poblacions d’algunes espècies, com l’òliba, que fins no fa gaire es trobava en aquest sector i que avui, al parc, és gairebé una raresa.

  Les espècies més freqüents (cliqueu per ampliar)

     

URBANITZACIÓ A L'EXTERIOR DEL MASSÍS

 

La ciutat exterior aviat va assolir les cotes més elevades al sector de Vallvidrera, que el 1848 ja tenia 208 residents.
Posteriorment, la pressió demogràfica i la manca d’un planejament adequat han possibilitat que el front de la ciutat exterior es traslladi a cotes progressivament enlairades a tots els municipis del parc, i que alhora es desenvolupin nuclis d’urbanització dispersa dins de les valls principals de cadascun d’aquests municipis.

 

URBANITZACIÓ A L'INTERIOR DEL MASSÍS

 

A principis del segle xx es va iniciar un procés d’ocupació del sòl forestal per urbanitzacions d’estiueig que ha estat força variable al llarg del temps, tant en els objectius com en el contingut arquitectònic i d’ordenació i, fins i tot, en la seva ortodòxia o la seva marginalitat.
El resultat és un territori esquitxat de vialitat urbanitzada i de nuclis d’edificació dispersa, alguns dels quals, per la seva importància i consolidació, han quedat definitivament reconeguts pel planejament vigent. Sens dubte, l’eix central del parc és la zona més afectada per les infraestructures viàries i la urbanització.
La instal·lació de zones residencials facilita la introducció d’espècies de plantes al·lòctones. Moltes d’aquestes espècies s’han introduït com a espècies de jardineria que, a poc a poc, s’han anat naturalitzant. La robínia o falsa acàcia (Robinia pseudoacacia) és un dels arbres que fa més anys que s’han naturalitzat, i sembla que actualment té la població estabilitzada. Un altre cas, més preocupant, és l’ailant (Ailanthus altissima), espècie introduïda més recentment, amb una elevada capacitat de reproducció. Altres espècies arbòries al·lòctones que podem observar a Collserola són la morera de paper (Broussonetia papyrifera), el plàtan (Platanus hispanica), el plàtan fals (Acer pseudoplatanus), el pi insigne (Pinus radiata), el cedre de l’Himàlaia (Cedrus deodara) i el xiprer de Monterrey (Cupressus macrocarpa).

 

Els arbusts al·lòctons més fàcilment observables són la mimosa (Acacia dealbata) i el llorer-cirer (Prunus laurocerasus). Altres espècies també presents són la canya americana (Arundo donax), el miraguà (Araujia sericifera), l’atzavara (Agave americana), la figuera de moro (Opuntia ficus-indica), l’estramoni (Datura stramonium), l’espina-xoca (Xanthium spinosum), la pataca o nyàmera (Helianthus tuberosus) i el raïm de moro (Phytolacca americana).

 

Pel que fa a la fauna, també es detecta un problema associat a l’increment dels ambients humanitzats: l’augment d’espècies foranes. Aquest és el cas de la cotorra d’Argentina (Myopsitta monachus) o la tórtora turca (Streptopelia decaocto), que, de moment, queden restringides a ambients enjardinats i zones urbanitzades. En canvi, el rossinyol del Japó (Leiothrix lutea) és l’única espècie exòtica que ha colonitzat amb èxit ambients forestals, amb un elevat índex de naturalitat.

 

Una altra problemàtica associada als ambients humanitzats és l’augment d’espècies comensals de l’home: pardals (Passer domesticus), garses (Pica pica) i rates (Rattus sp.).

 
 
  Les espècies més freqüents (cliqueu per ampliar)

Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola
Ctra. de l'Església, 92. 08017 Barcelona. T: 932 803 552

MAPA WEBCONTACTEAVISOS LEGALS

Aquest lloc web utilitza galetes (cookies) de tercers per recollir informació estadística sobre les consultes rebudes. Si segueixes navegant, considerem que ho acceptes.