A -- a

Matollars i brolla
Ambients forestals | Ambients de ribera | Ambients Aquàtics | Matollars i brolles | Prats | Ambients rupícoles | Espais humanitzats

ELS MATOLLARS I LA BROLLA

 

Després de les pinedes, les formacions més representatives són els matollars i la brolla . Són formacions arbustives substitutòries que responen a la destrucció d'altres formacions forestals més madures, o bé que s'estableixen a partir dels prats que han deixat de ser pertorbats per l'activitat humana.

 

El paper ecològic d'aquestes formacions arbustives és essencial per la funció que tenen de retenció de l'aigua de pluja, de protecció del sòl i de refugi per a la fauna .

 

Les espècies més freqüents (cliqueu per ampliar)

 

 

   

Matollars

 

La màquia és una formació vegetal arbustiva força densa, pràcticament impenetrable, que no supera els 3 m d'alçada, molt representativa del paisatge mediterrani i constituïda per espècies de fulla perenne.

 

A Collserola trobem màquies de bruc ( Erica arborea ) i arboç ( Arbutus unedo ), que rebroten amb força després d'un incendi o d'una estassada i que poden arribar a ser molt abundants. L'alzina ( Quercus ilex ), el garric ( Quercus coccifera ), el roure ( Quercus cerrioides ) o el matabou ( Bupleurum fruticosum ) també hi tenen una presència important. No hi manquen les lianes, com l'arítjol ( Smilax aspera ), el lligabosc ( Lonicera implexa ) o la vidiella ( Clematis flammula ), que en entortolligar-se als arbusts fan encara més difícil el pas.

 

La garriga és una formació arbustiva més baixa que la màquia, que en general no arriba a 1 m d'alçada. El garric o coscoll ( Quercus coccifera ) és l'espècie dominant, i encara que es tracta d'un arbre petit, a Catalunya el trobem sempre en forma arbustiva.

 

Com en el cas de la màquia, la garriga ( Quercetum cocciferae ) és un estadi intermedi que procedeix de la degradació de l'alzinar litoral, després d'estassades o incendis. El garric forma masses denses, molt atapeïdes, que dificulten el pas de la llum fins al terra, i per tant no permeten el desenvolupament d'un estrat herbaci.

 

Les garrigues es fan generalment sobre substrats calcaris. A Collserola són formacions amb molt poca representació que es localitzen bàsicament als voltants del turó Rodó i el de la Coscollera , i als voltants del puig d'Olorda, on afloren les calcàries. És normal, per tant, que estiguin associades amb espècies de les brolles calcícoles, com el romaní ( Rosmarinus officinalis ) i el llentiscle ( Pistacia lentiscus ).

 
     

Brolla

 

D'alçada inferior a la màquia, la brolla és una formació arbustiva que pot atènyer fins a 1 m d'alçada, més o menys esclarissada i on les gramínies encara tenen un paper important. És dominada per l'associació Cisto-Sarothamnetum catalaunici quan el substrat és de composició silícica.

 

Les brolles són un bon exemple de les adaptacions de les plantes a les condicions extremes de sequera. Les espècies que hi predominen són les estepes ( Cistus sp), la gatosa ( Ulex parviflorus ) i l'argelaga negra ( Calicotome spinosa ).

 

En aquestes formacions de petits matolls situades en zones amb forta insolació, els pins hi han trobat les condicions idònies per a la germinació. En aquests punts és fàcil comprendre com evoluciona la vegetació cap a formacions forestals més complexes i estables..

   
     

La fauna de matollars i brolles

 

Pel que fa a la fauna, habitualment les màquies s'associen amb espècies pròpies i significatives dels ambients mediterranis, com els conills ( Oryctolagus cuniculus ). Tanmateix, són els ocells els que configuren una comunitat ben pròpia.

 

Els ocells més representatius són els tallarols ( Sylvia sp .). A Collserola són freqüents el tallarol capnegre ( Sylvia melanocephala ); la tallareta cuallarga ( Sylvia undata ), poc abundant, i el tallarol de garriga ( Sylvia cantillans ), espècie estival migrant que arriba a començaments de la primavera per nidificar i ens deixa a finals d'estiu. Però l'espècie més popular és, sens dubte, el rossinyol ( Luscinia megarhynchos ).

 

Dues espècies que també resulten especialment abundants durant tot l'any als llocs on hi ha un dens estrat arbustiu són el cargolet ( Troglodytes troglodytes ), ocell diminut i molt actiu que caça insectes entre la vegetació, i el pit-roig ( Erithacus rubecula ), fàcilment observable a causa de la seva conducta confiada.

 

Finalment, destaquem el botxí ( Lanius excubitor ), espècie que disminueix any rere any, afectada per l'augment de freqüentació i fragmentació que pateixen els sectors perifèrics de la serra.

 

Respecte al grup dels invertebrats, les màquies constitueixen un indret privilegiat per observar una de les papallones més emblemàtiques de la serra, la papallona de l'arboç ( Charaxes jasius ), que vola fins ben entrada la tardor i que destaca per la seva mida. Menys coneguda i també més difícil de detectar és una somereta, un ortòpter del gènere Steropleurus perezi que és un endemisme mediterrani present a les màquies.

 

A les brolles són freqüents els estols d'ocells fringíl·lids, com el gafarró ( Serinus serinus ) i, especialment, la cadernera ( Carduelis carduelis ). També el tallarol capnegre ( Sylvia melanocephala ) i la tallareta cuallarga ( Sylvia undata ) són espècies habituals d'aquest ambient. El xoriguer ( Falco tinnunculus ) està molt lligat a aquests ambients oberts on caça les seves petites preses (ratolins, sargantanes i insectes).

 

Dins del grup dels vertebrats, lògicament aquests paisatges oberts tenen especial interès per als rèptils, com les sargantanes i les serps.

   

Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola
Ctra. de l'Església, 92. 08017 Barcelona. T: 932 803 552

MAPA WEBCONTACTEAVISOS LEGALS

Aquest lloc web utilitza galetes (cookies) de tercers per recollir informació estadística sobre les consultes rebudes. Si segueixes navegant, considerem que ho acceptes.