Fonts - Singulars

Sense Informació

Situada en la confluència del torrent de les Costes i el torrent de la Salamandra, molt a prop de l’Ermita de Sant Medir trobem la font de Sant Medir – Maño. Donat que la font brolla arran mateix de la Riera de Sant Medir, es va condicionar una plataforma de fusta calada, aixecada sobre la pròpia riera que facilita l’accés a la font. Tot i que quan raja ho fa amb abundància, fins i tot en té dos brocs, és possible trobar-la del tot seca. Al frontal resa la inscripció S. Medi Maño 1964. Podeu seure a la mateixa plataforma, veient passar la riera per sota, o bé pujar per unes travesses de fusta fins a arribar a l’área d’estada, habilitada amb taules i bancs.

A l’obaga del cim del Tibidabo, tocant a Vallvidrera, en un fondal d’una atracció singular s’hi amaga la font de la Budellera, la més popular d’entre les que es conserven al Parc de Collserola, ordenada a base de murs, terrasses i escales, data de la segona meitat del segle XIX. L’entorn de la Font es va restaurar el 1988 inspirant-se amb el projecte original de J.C. N. Forestier (1918). També s’hi col·locà, una font de xarxa i una obra d’en Tàpies que representa l’escut de Barcelona. Sobre l’origen del topònim hi ha versions diferents. Una el relaciona amb les propietats medicinals de l’aigua per prevenir i curar els mals d’estómac. L’altra fa referència a una casa que hi havia als seus peus, en la qual hi fabricaven cordes per guitarres l’any 1860.

A cavall entre els barris de Torre Baró i Ciutat Meridiana la font Muguera es troba al bell mig dels torrents que baixen del Turó de les Roquetes i el Turó d’en Cuiàs. Recuperada als anys 90 pels Serveis Tècnics del Parc, es trobava en un estat d’abandonament profund, tot i trobar-se en un ample espai amb molt potencial pel lleure. Tant és així, que a més de la font, es van recuperar murs i restaurar construccions, creant un espai singular d’àrea d’estada, amb set taules i bancs. Sense dubte, el més característic de la font és el seu desguàs superficial, que en ziga zaga, travessa el camí que uneix els dos barris. Recentment s’ha renovat la porta de la mina, tot gravant el nom de la font en una planxa d’acer corten.

Al costat de Vil·la Joana, baixant unes escales de fusta que hi ha al passeig dels plàtans, trobem la font Joana. Emmarcada en una caseta d’obra vista de planta quadrada, i coronada per una placa triangular de marbre amb el nom gravat, la font raja per una aixeta amb polsador, doncs l’aigua ara per ara és de xarxa. No obstant això, tant l’aigua de xarxa que va a parar a la pica de la font com l’aigua de la mina, van a parar a un safareig rectangular que es troba a l’espai de la font. Arranjada pels Serveis Tècnics del Parc, es va construir un mur de formigó perimetral, amb un banc corregut en un lateral i escales en l’altre, per tal de definir l’esplanada de la font. Recentment, s’ha tornat a col·locar la taula de pedra que hi havia originalment, vandalitzada i oblidada talús avall.

Situada a la capçalera del torrent de la Salamandra, al bosc de la Font Groga al qual li dóna nom. Indret emblemàtic del Parc de Collserola i Reserva Natural. És una mostra excepcional del bosc mediterrani humit. La font raja per un broc al centre d’una paret d’estructura simètrica i línia semicircular. La paret alterna cincs remats de forma arrodonida i quatre capçals de forma rectangular. L’espai interior compta amb un banc de totxo perimetral. Possiblement és de la segona meitat del segle XIX. El nom li ve del contingut ferruginós de l’aigua que en brolla.

Situada a l’entrada del passeig de les Aigües, a la dreta del pla de les Maduixeres. L’aigua surt d’un broc al mur frontal de llicorella, va a parar a una cubeta metàl·lica quadrada que en omplir-se sobreeix superficialment per un perfil en angle. Disposa d’un espai empedrat tancat amb barana de ferro i un banc de fusta. Recuperada a partir de les restes d’un mur de llicorella amagat entre la vegetació i un tub del qual degotava un fil d’aigua. En arranjar-se de seguida va ser molt freqüentada, doncs servia per refrescar-se i estirar les cames després de fer esport pel Passeig de les Aigües. Malauradament ha estat molt de temps totalment seca. No obstant, al pla es va col·locar una font de xarxa per poder veure i refrescar-se.

Tot interceptant el Torrent dit de Prunell, al paratge de la Font Groga i molt a prop de Can Puig, la font d’en Sert raja d’un parament quadrat folrat de rajoles de ceràmica blanca i verda que componen el nom de la font. Raja abundosament per un gros broc corb d’acer inoxidable, arribant al punt que, a vegades, el raig se surt de la pica. Tot i això, hi ha hagut èpoques que ha quedat seca. Per fer més agradable l’estada, disposa d’una graderia i un mur perimetral que fa de seients per a les persones que la visiten. Completa l’espai una taula oval al centre de l’esplanada de la font.

A la capçalera del torrent de la Rabassada, just per sota de la carretera de la Rabassada i a tocar de la font del mateix nom, es troba aquesta magnífica font. És una bona mostra de l’arquitectura i les arts decoratives de començaments del segle XX, amb una petita construcció, d’estil modernista, amb rajola de trencadís: fons blanc, decoració floral en rosa, sanefes i rètols en blau i motllures en verd. La font és coronada per una gran fulla d’acant sobre l’any de construcció de la font 1909. Per sota, el nom de la font i l’entrada a la mina, tapada per tres lloses de ciment. Disposa de dos bancs laterals, també revestits amb trencadís, amb respatller ondulat. Al frontal, dos brocs ragen pràcticament sempre. Popularment s’atribuïen propietats medicinals a l’aigua de la font, cosa que li va donar molta popularitat. A l’àmbit d’estada hi ha un conjunt de taula i banc de fusta. Va ser arranjada el 1995 pels serveis tècnics del Consorci.

Situada a la faldilla Sud del Puig d’Olorda i a la capçalera del torrent que porta el mateix nom, la Font d’en Marc queda resguardada dintre d’una petita caseta d’obra amb un banc de fusta. La font té una aixeta per conservar l’aigua de la mina, tancada amb una porta de xapa. Un banc de pedra al marge i una barana de fil, delimiten l’espai exterior de la font, tot pavimentat amb toves ceràmiques.

Font urbana situada al Passeig de les Aigües al seu pas pel carrer de la font del Mont. La font està sota una rampa, tota revestida de pedra pissarra. El frontal es divideix en dues parts molt ben diferenciades. Sota l’arc de totxo massís, entre la molsa, raja per dos brocs l’aigua de mina provinent del Torrent de la Font del Mont. Per sobre de l’arc, trobem un polsador amb aigua de xarxa. Tota l’aigua va a parar a una pica correguda. L’espai disposa d’un banc corregut amb respatller, també aplacat amb pedra pissarra.

Enclotada sota un revolt de la carretera de Cerdanyola a Horta, accedim a la font per un corriol que surt des d’un petit aparcament al marge de la carretera. Restaurada al 2008, té un frontal de pedra, absolutament cobert de molsa, heures i falgueres amb un petit broc d’on a vegades surt un rajolí que va a parar a una pica semicircular. L’espai de la font compta amb un conjunt taula-banc de fusta. Sovint, la pròpia font queda sota pissarres despreses.

En un corriol que uneix l’Àrea de Sant Pere Màrtir amb Can Baró, en un revolt molt marcat, trobem aquesta font. Una plataforma de fusta amb un banc corregut guanya terreny al corriol per poder gaudir d’aquesta austera font. Des d’un allargat frontal de formigó, un broc central desguassa a una petita pica quadrada embotida en un muret baix de formigó, repartint per superfície a banda i banda un rajolí d’aigua continu.

Situada al bell mig dels itineraris que enllacen la font de la Budellera amb el Centre d’Informació del Parc i l’àmbit d’estada de Santa Maria de Vallvidrera, la font d’en Canet raja tot l’any. En època de fortes pluges brolla fins i tot per darrere el banc. L’aigua va a parar a una pica rectangular de totxo i sobreeix en superfície fins a perdre’s sota la pissarra per tornar al torrent. El nom de la font es pot llegir en relleu a la placa del frontal.

Just davant l’Ermita de Sant Medir, a l’altra banda de l’esplanada, hi ha la Font del Camp del Miracle. Feta per l’APAC i la Penya Regalèssia, presideix la font un mosaic en homenatge a Sant Medir i l’aplec que aquí se celebra cada any a principis de Març. Construïda amb pedra gres, disposa de quatre aixetes amb polsador i una gran pica correguda.

Al bell mig del camí que uneix Can Soler amb els Jardins del Viver de Can Borni, en una petita esplanada just a tocar del propi fondal hi ha la font del Bacallà. Manté un petit cabal que raja tot l’any, a través d’un broc que surt per sota d’una cua de Bacallà, esculpida al frontal. El desguàs de la font ha estat modificat vàries vegades, ara per ara, l’aigua de la pica sobreeix i discorre per una canal oberta al paviment circular de la font fins a una reixa. Ambdós costats, uns murets de pedra a mode de banc corregut permeten fer un descans al camí. Per accedir s’han substituït els graons de fusta per graons de pedra llicorella, que a la vegada, delimiten l’espai de la font.

Just al costat de les restes de l’Ermita de Santa Margarida de Valldonzeda i a tocar de la pista forestal que puja de la Torre del Bisbe trobem aquesta font barcelonina. Resguardada dintre d’una gran volta de pedra, disposa de dos bancs correguts a banda i banda i d’un abeurador, tot i que l’aigua surt directament a una pica rectangular. Molt lligada al règim de pluges, és probable trobar-la seca. Per tal de retenir el màxim possible l’aigua de la mina es va col·locar un polsador, però ha estat reiteradament vandalitzat i ara simplement fa de broc. La porta de la mina conserva taladrat el primer logo del Parc de Collserola.

La Font de Santa Bàrbara es troba a l’Àrea de Lleure de Santa Maria de Vallvidrera. En una cantonada de l’àrea, tot just a tocar del torrent de la Budellera i sobresortint d’un mur de formigó. Raja abundant aigua. En època de fortes pluges fins i tot l’aigua se surt de la pica.

Situada en el camí que uneix Vallvidrera amb Vil·la Joana trobem la Font de Sant Ramón. El mosaic de la caseta de la mina és una rèplica de l’original situat a Vil·la Joana, i és que l’aigua de la mina, anava conduïda per una canonada de ferro, encara existent, fins a la masia. El sobrant feia rajar la font. Redescoberta pel grup de voluntariat del Parc, s’ha restaurat diverses vegades, la darrera intervenció, al 2020, es va tornar a col·locar el mosaic de Sant Ramón, es van substituir els totxos trencats de la caseta i es va renovar tot el frontal de la font, amb acer corten i totxo massís.

Font redescoberta el 1997 per la Colla dels Dimarts després d’haver estat perduda i soterrada durant dècades i restaurada pel CPNSC al 1998 a partir de les restes descobertes, fotografies i documentació antiga. Amb tot es va configurar un àmbit d’estada limitat per un mur de formigó, un paviment de fusta calada i la recuperació del banc existent. La deu d’aigua natural es va substituir per aigua potable de xarxa. Per accedir a l’espai de la font es van construir una passera de pedra llicorella que permet creuar el torrent i una escala de fusta i així es va incorporar a l’itinerari de passejada.

Tot i que durant molts anys l’hem batejada com Font de la Senyora, després de consultar el llibre “Fuentes en las Montañas de Barcelona” de l’editorial Alpina constatem que topogràficament la Font de la Senyora es troba a cota 230m “Encima de una cantera, muy descuidada” i en situa una altra font, mes baix, a cota 190m “a la derecha del torrente, casi junto a la curva del camino que sube a la cantera, se haya el rebasadero de la mina, a la que afluyen diversas captaciones” anomenada Font del Xup. Així doncs, a tocar de la carretera que puja a l’àrea de Lleure de Sant Pere Màrtir, baixant unes escales fetes amb travesses de tren, trobem aquesta font formada per un mur baix de pedra a mode de banc per dintre el qual es canalitza l’aigua que ve des d’aquest “rebasadero de la mina”. El broc raja abundant aigua a una pica, també de pedra, sovint plena de fauna amfíbia.

Situada per sota de la carretera de Sant Cugat a Vallvidrera i tot just a la capçalera del torrent de la Rabassada, trobem la font de la Rabassada. D’estil modernista, el seu frontal, arrebossat estriat imitant el tronc dels arbres, simula les formes i els volums de la muntanya de Montserrat. La font està formada per tres brocs, dos adossats a la sinuosa paret i un altre, enfonsat en un espai al que s’accedeix per unes escales, davant la paret que intercepta el torrent. Sota l’ombra d’uns til·lers monumentals, la taula del món, amb indicacions de les direccions de diverses ciutats i un banc corregut entre els brocs acull les persones visitants. En el seu dia, formava part dels jardins de l’antic Casino de la Rabassada, avui totalment enrunat. Molt a prop, trobem la font de Can Ribes. Arranjada el 1995 pels serveis tècnics del Consorci.

El complex hidràulic de la Font de Can Merlès està format per una mina, un pou amb una torre i una gran bassa. L’aigua de la font prové de la mina, per tant, es possible que molta part de l’any no raji. En canvi, l’aigua de la bassa es bombeja des del pou amb l’energia d’una placa solar. Tot el conjunt va ser restaurat i posat en valor al 2010. Un cartell divulgatiu defineix tots els elements que composen el complex hidràulic d’aquesta font.

Situada al torrent de Sant Iscle, aigües avall de Can Lloses i molt a prop del Bosc gran de Can Catà, la font es troba en un paratge de gran valor paisatgístic. Tota construïda en pedra, s’accedeix a la font baixant uns graons. Uns taulons en fan de banc. Pocs metres avall hi ha una petita resclosa. Molt lligada al règim de pluges, pot trobar-se seca gran part de l’any.

Situada en un alzinar en la capçalera del pantà de Vallvidrera, presidida per un magnífic pollancre i a l’altra banda de la masia de Can Llevallol trobem aquesta font. Està protegida per una caseta amb volta de totxo vist, i disposa d’una aixeta per regular el gran cabal que ofereix aquesta mina de 14m. I es que aquí mateix hi havia una antiga embotelladora als anys 50. Just davant la font hi havia un dipòsit rectangular de 5.000 litres, provist de 4 aixetes. Al costat, l’aigua sobrant anava a un gran dipòsit circular que encara es conserva, connectat a un petit aqüeducte que travessa el torrent per portar l’aigua cap als camps del mas. A Can Llevallol encara es conserven nombroses garrafes de vidre i fins i tot el petit telefèric, enginy reciclat d’un antic camp de futbol de barcelona, que les transportava amb un cable des de la font fins la masia. Al 2009 es va consolidar tot el conjunt que ara es veu, incloent una petita zona d’estada. Deu anys després s’han renovat alguns elements, substituint el broc per l’aixeta, que permet gaudir de l’aigua d’aquesta font sense acabar xop del tot. En èpoques de grans pluges, l’aigua sobreeix pel propi frontal de la font.

Situada just a sota de Can Ferriol i travessant el torrent del mateix nom trobem les escales que s’enfilen cap a la font. D’un marge escarpat, surt el broc que mana un rajolí cap a una pica, el desguàs, soterrat, arriba a un safareig quadrat de totxo massís. Completa l’espai un entarimat de fusta i un banc.

Situada a la confluència del camí de Can Castellví amb el Passeg del Grèvol al barri de Mas Guimbau (Vallvidrera) l’espai de la font es troba distribuït en diferents terrasses. Un corriol de suau pendent baixa des del Camí de Can Castellví fins la terrassa de la font. Abans d’arribar-hi però deixarem primer a una banda un conjunt de taules ombrejades per avellaners i a l’altra banda una petita rampa que s’enfila cap a la terrassa on hi ha el pou principal de la font original. Encara hi resta la maquinària de la bomba que Don Antonio Campreciós encarregà als Talleres Pfeiffer de Barcelona per treure l’aigua, en un principi amb tracció de sang. L’aigua es podia impulsar fins la propera masia de Can Castellvi o bé fins la font i la bassa que hi ha en les terrasses inferiors. Enclotada una mica més avall hi ha la font, reformada al 1925 i s’accedeix baixant 4 graons de totxo massís. En l’actualitat la font és de xarxa i funciona només en determinada franja horària. L’aigua sobreeix cap a una bassa, situada més avall, punt clau per la posta d’amfibis. L’arranjament inicial és de l’any 2008 i s’ha recondicionat morfològicament durant el 2020.

Situada a peu de pista i davant de l’entrada als Jardins del Viver de Can Borni trobem la font. A l’inici dels 90 es va donar la forma actual. El fontal és de pedra llicorella, coronat per un semi-arc de totxo massís. A la banda esquerra trobem un banc sinuós de trencadis blanc i a l’altra banda una gran jardinera, també de llicorella. El paviment, també de pedra llicorella enllaça en forma d’arc tots els elements. La font és de mina, raja contínuament durant tot l’any abundant aigua fresca, arribant a desbordar-se per la pròpia porta en episodis de fortes pluges. L’aigua va a una pica, també formada en pedra, que acaba canalitzada cap a la bassa dels Jardins del Viver de Can Borni, amb la que es reguen les zones enjardinades del viver. Quan la bassa es plena, l’aigua sobrant es deriva per la vessant de la muntanya tornant-se a infiltrar al subsol. La darrera intervenció de conservació data de l’any 2020.

Situada al torrent de l’Embut de la Beca al vessant de ponent de Sant Pere Màrtir. L’indret crea un àmbit en forma de “U” delimitat per murets de contenció de pedra llicorella, un banc corregut i un frontal de trencadís. L’any 1991 es projecta la font actual alhora que van ser retirats els horts il•legals que ocupaven el fondal i es va repoblar amb arbres de ribera. Aigua sense garantia sanitària i font amb un règim molt variable, amb períodes on no raja gens d’aigua.