Barcelona als peus - De Torre Baró al Tibidabo
Itirenari carener per la serrelada barcelonina, des de l’extrem més septentrional del parc (Torre Baró) fins al Tibidabo. El recorregut ofereix magnífiques vistes sobre Barcelona i la seva rodalia, el Vallès, la serralada Prelitoral i els Pirineus. La marxa porta a reflexionar sobre el creixement de la ciutat cap a la serra.
Sortida: S’inicia al Coll de Roquetes, indret on té parada l’autobús.
Arribada: A Vista Rica hi ha parada d’autobusos cap a Barcelona. Si es vol arribar fins dalt el Tibidabo es pot baixar amb el tramvia blau fins a Barcelona.
Mirador de Torre Baró
Les obres de condicionament que s’hi van realitzar pretenen ressaltar aquest caràcter de mirador, tant de les estructures balconades a diferents nivells com des dels camins arranjats i ajardinats amb acàcies, ginestes i alters plantes que els fan agradables a la passejada.
Turó de Roquetes
Els vessants assolellats situats a l’extrem septentrional del parc, han rebut moltes pertorbacions al llarg del temps. És per aquest motiu que la vegetació que s’hi ha desenvolupat és el que s’anomena prat mediterrani, constituït per herbes gramínies molt adaptades a la sequera. Al vessant sud del turó es pot veure una repoblació de pi pinyoner
Forat del vent
Dalt la carena principal entre el turó d’en Segarra i el turó d’en Fotjà. Des d’aquest indret es veu una espectacular panoràmica de la vall de Sant Iscle i el torrent de Can Catà recobert d’una gran massa forestal.
Portell de Valldaura
Pas obligat de la carretera d’Horta a Cerdanyola. Aquí es troben els límits dels termes municipals de Barcelona i Cerdanyola.
Turó de Valldaura
Dalt del turó, una torre de vigilància col·labora amb la lluita contra el foc. Són la base per detectar immediatament les columnes de fum produïdes per un foc. Normalment, la campanya de prevenció d’incendis es posa en marxa del mes d’abril a setembre.
Turó de la Magarola
És el turó d’on es porta a terme la campanya anual d’observació i seguiment d’ocells rapinyaires. Durant els mesos de tardor, nombrosos ocells d’arreu d’Euopa travessen la serra en viatge migratori cap al sud, a la recerca de les àrees africanes d’hivernada.
Coll del Pas del Rei
El vessant sud de la carena principal entre el turó de Valldaura i el coll de la pista del pas del Rei està cobert per una màquia espessa. La màquia de Collserola és un estadi proper a l’alzinar que trobem als indrets que s’han cremat o estassat.
Capçalera del Torrent de la Salamandra
El camí voreja la capçalera del torrent de la Salamandra, on hi ha el bosc d’alzinar amb roures de la reserva de la Font Groga.
Coll de l’erola
Punt més alt de la carretera de l’Arrabassada, que travessa la serra i passa del vessant barceloní als vessants obacs del Vallès. El nom d’aquest coll ha donat nom a tota la serra.
L'Obaga de Collserola. Centre d'Informació - Sant Cugat del Vallès
Itinerari que recorre alguns dels indrets amb la vegetació més ben conservada de la serra de Collserola. Ressegueix llocs de gran interès natural, com són els itineraris de la Budellera, el Pantà de Can Borrell i els boscos que travessa. Tot plegat una magnífica excursió que permet conèixer i gaudir dels diferents ambients forestals de Collserola
Sortida: L’itinerari s’inicia al Centre d’Informació del Parc a 5 min. de l’estació de Baixador de Vallvidrera dels FFG
Arribada: El camí de Can Borrell, que segueix la riera de Sant Medir, arriba fins a Sant Cugat del Vallès, on hi ha una estació de FFG.
Vil·la Joana (Museu Verdaguer)
Antiga finca, existent el 1708, de caràcter agrícola anomenada Can Ferrer. A mitjan segle XIX fou adquirida per la família Miralles, que bastí l’edifici actual. És una gran mansió de tres plantes, amb galeries a les façanes anterior i posterior i coronada per una torre, Ramon Miralles l’oferí a Jacint Verdaguer quan la seva salut es malmeté; el poeta hi morí el 10 de juny de 1902, després d’una breu estada. La casa fou adquirida el 1925 per l’Ajuntament de Barcelona.
Alzinar
A l’obaga del Tibidabo, el bosc que ocupa el fondal està format per alzines i roures, dels quals sobresurten en alçada els pins. De fet, aquest bosc mixt evoluciona de manera natural cap a un alzinar sense pins. Hi ha, a més de l’alzina i el roure, els arbusts rebrotadors com el marfull, l’aladern, l’arboç, el bruc, el galzeran o l’esparraguera. També hi abunden les plantes enfiladisses, com la vidalba, l’heura i el xuclamel.
Viaducte de Can Ribes
Pont de 16 arcades construït a principi del segle XX i ben conservat. Travessa el fondal de la capçalera del torrent de la Rabassada.
Pantà de Can Borrell
Pantà de petites dimensions que reté l’aigua del torrent de l’Arrabassada. La vegetació dels entorns, a causa de les condicions d’humitat que s’hi donen, està constituïda per plantes típiques del bosc de ribera.
Can Borrell i camps de conreu
Masia dels segles XVII – XVIII, situada en un eixamplament de la vall de Sant Medir. Modificada i ben restaurada, acull un restaurant. Els camps de conreu enmig del bosc ocupen els indrets més planers, òptims per al treball de la terra.
El Pi d’en Xandri
Arbre emblemàtic. Darrerament ha estat objecte d’actes de vandalisme. S’ha fet un gran esforç per impedir la seva mort.
Torre Negra
Casa fortificada del segle XI. Rep aquest nom per la tonalitat fosca dels seus murs. El segle XVIII va ser propietat del monestir de Sant Cugat i a principis de segle va passar a mans privades. Els actuals propietaris la conserven en perfectes condicions. Una antiga llegenda conta que un túnel subterrani la comunicava amb el monestir.
Per Ponent - De Sant Just Desvern a Molins de Rei per Santa Creu d'Olorda
Aquest itinerari recorre el quadrant sud-est del Parc. Al llarg del camí es troben nombroses restes històriques que parlen dels diversos assentaments humans i de l’evolució de llurs activitats.
Les vistes sobre la serra i sobre el Baix Llobregat fan atractiu aquest recorregut que mostra clarament la importància de l’acció de l’home en la configuració del paisatge actual de la serra.
Sortida: S’inicia l’itinerari a la plaça Parador de Sant Just Desvern. A peu, pel carrer Miquel Reverter cap a Can Mèlic i després cal travessar l’urbanització Can Pedrosa per arribar a Can Solanes.
Arribada: De Castellciuró pel veïnat de Can Graner. Entrem a Molins de Rei pel camí de Santa Creu, que arriba molt aprop de l’estació de la RENFE.
La Penya del Moro
Turó on hi ha les restes d’un poblat ibèric de la tribu dels laietans, que data dels segles VI aC i IV aC. Excavat des dels anys 50, recentment s’han descobert i consolidat alguns habitatges. També s’hi troben els vestigis d’una torre de guaita d’origen medieval. El turó, de 276 metres, ha estat arranjat com a mirador i museu a l’aire lliure.
Torre del Bisbe
El seu origen es remunta al segle XII, en temps dels bisbe Berenguer de Palou. Masia fortificada de grans dimensions i magnífica presència. Té les golfes amb arcs que rematen les façanes nord i sud. Modificada i embellida, però ben conservada. Actualment té un ús agrícola.
Restauració de Can Messeguer
Restauració d’una àrea degradada afectada per extraccions il·legals de terra. Un cop recuperada la superfície, es va plantar amb pi blanc i sembrar amb espècies herbàcies. Els resultats han estat positius.
Santa Margarida de Valldonzella
Antic monestir cistercenc femení del qual només resta l’esglèsia romànica (documentada del 1175). Com a monestir tingué una vida efímera, ja que l’indret, massa allunyat de la ciutat, era fàcil presa d’incursions.
Alzinar amb pins
Bosc de pi blanc que en aquest sector cobreix màquies i alzinars arbustius. Aquests terrenys antigament eren explotats per a l’obtenció de fusta de pi, de creixement més ràpid que l’alzina. Les alzines, amb capacitat rebrotadora, actualment guanyen terreny confirmant un sotabosc espès.
Franges de protecció al Torrent de Can Ferriol
A banda i banda d’alguns camins s’han fet franges de seguretat per a la prevenció d’incendis. És a dir, s’han extret del sotabosc alguns arbusts i matolls per aclarir la vegetació i disminuir-ne el combustible, actuació que en cas de necessitat facilita la intervenció dels mitjans d’extinció d’incendis.
Santa Creu d’Olorda
Ermita documentada des del 1032, però se sap que és anterior a aquesta època. Es tracta d’un temple romànic d’una sola nau. En afegir-hi capelles laterals (s. XVI, XVII) la planta passà a ser de creu llatina. Cremada l’any 1936 i posteriorment restaurada els anys 1952-1953. Actualment el seu estat torna a ser ruïnós.
Puig d’Olorda
Vora el cim (435 m) es va descobrir la cova de l’Or o dels Encantats, del temps del neolític (6.000 aC), i senyals d’un poblat ibèric que feia la talla del sílex (200 aC). Segons una llegenda, l’Anníbal en treia or. Actualment, no s’hi pot accedir, ja que la pedrera encara està en explotació.
Alzinar de Can Ribes
El bosc d’alzines a l’obaga del puig d’Olorda és força remarcable, especialment als vessants de Santa creu d’Olorda.
Castellciuró, paret d’Opus spicatum
La primera notícia que es té de Castellciuró data del segle VIII, concretament de la torre anomenada Guadallo, que compia funcions defensives i que va ser enderrocada cap al 985, arran de les incursions serraïnes d’Almansur. El segle XII, al lloc anomenat Olivars de Cedró s’hi establiren els cavallers de l’Ordre del Temple, que havien rebut l’encàrrec de Pere I de Catalunya de portar l’aigua de la sèquia del Llobregat a Barcelona. El segle XIV, Berenguer de Relat, segons un decret de Pere III, hi va construir el castell les restes del qual han arribat als nostres dies.
Pel Puig Madrona - Del Baix Llobregat al Vallès
Recorregut pel sector nord-occidental de la serra, una de les àrees més ben conservades. La seva curta durada i la varietat dels diferents elements singulars que s’hi troben el configuren com un dels recorreguts més assequibles i més bells del parc. En destaquen, sobretot, el castell Roquer del Papiol, l’ermita romànica de la Salut, les vistes del puig Madrona, el fenomen geològic de les Escletxes i els alzinars de la serra d’en Rabassa i el puig Madrona. A més a més, aquest recorregut permet l’observació de les dues grans unitats geomorfològiques del Parc: el massís i les planes que l’envolten.
Sortida: S’inicia des de l’allunyada estació de la RENFE de la població del Papiol, Aproximadament a 100 metres de l’estació , direcció Molins de Rei, hi ha un pas subterrani que travessa l’autopista i per una escala s’arriba a la carretera que puja al poble en 20 minuts.
Arribada: Plaça Oliveres de Valldoreix, des d’on surt un autobús que porta a l’estació dels FFG de Valldoreix.
Castell del Papiol
Castell gòtic del s. XII damunt la roca. Impressionants murs. Arcs, finestres i patis. La primera notícia que se’n té data del 1115, any en què el comte de Barcelona Ramon Berenguer III el donà en feu als seus vassalls Arnau i Bernat Pere. El 24 de maig de 1448 un violent terratrèmol afectà el castell, de manera que s’hagueren d’enderrocar els pisos alts. Modernament ha estat restaurat i en l’actualitat és habitat.
Les Escletxes
Conjunt de peculiars roques calcàries. S’hi troben una gran quantitat de restes fòssils que evidencien la seva formació marina fa uns trenta milions d’anys. Es tracta d’un escull marí que es va formar a l’abric de Collserola, línia costanera en aquells moments. Les calcàries s’han fragmentat en blocs que tendeixen a separar-se produint esquerdes que arriben a fer uns quinze metres de profunditat per un parell d’amplada. Tradicionalment utilitzat per iniciar-se en tècniques d’escalada i espeleologia.
Bòbila del Papiol
A les bòbiles es realitza l’explotació de les argiles i margues, roques que constitueixen la matèria primera de les indústries ceràmica i rajolera. A les valls fluvials del Besòs i del Llobregat i a la deperssió del Vallès, trobem localitzades diverses bòbiles que exploten el substrat argilós de la zona.
Alzinars de la Serra d’en Rabassa
Vista de lluny, aquest amassa forestal sembla una pineda de pi blanc, però si s’entra a l’interior, descobrim un sotabosc dens d’alzines junt amb altres arbusts. És fàcil veure que l’evolució natural d’aquest bosc és convertir-se en alzinar quan els pins acabin fent-se vells i caiguin morts.
La Salut
Segle XII, d’origen alt-medieval. És una bella ermita romànica situada als peus del puig Madrona que serví com a església parroquial del Papiol fins al segle XIV. Des de l’exterior, es pot distingir una línia que separa dues èpoques constructives. L’ermita preromànica (s. IX-X), a la part occidental, tenia planta i absis rectangulars amb la coberta suportada per cavalls de fusta. Posteriorment va ser ampliada: es va allargar la nau (s. XI-XIII) i es cobrí amb volta de canó. Al mateix temps, s’hi afegiren els arcs torals, a la part antiga, per sostenir la volta.
Puig Madrona
És el turó més septentrional de la serra, amb 336 metres d’altitud. Allunyat de la resta de turons, permet tenir una visió força completa de la serra de Collserola. En primer terme, la vall de la Rierada, després el puig d’Olorda, els turons de Can Pasqual i el cim culminant del Tibidabo, amb els vessants vallesans de pendents suaus.
Pissarres motades
A la zona del puig Madrona podem observar les pissarres motades, amb taques fosques, que ens indiquen la proximitat de roques ígnies.
Font de Can Barba
Font de la masia de Can Barba situada al fondal, a sota del camí. Uns plàtans ofereixen ombra fresca i recorden les berenades i aplecs d’altres temps.
Can Montmany
S’aixeca sobre una antiga masia del segle XVI, anomenada Mas Roig. L’actual casa de camp és d’aspecte senyorial i la corona una altiva torre.
