PARCNATURAL_HABITATS

A la serra de Collserola hi són molt abundants les pinedes de tipus secundari. Es tracta de formacions d’aspecte forestal, dominades essencialment pel pi blanc (Pinus halepensis) i amb menor mesura pel pi pinyer (Pinus pinea).

Acompanyant els pins hi solem trobar algunes alzines o roures, i un sotabosc format per plantes d’ambients oberts: estepes (Cistus spp.),romaní (Rosmarinus officinalis), gatosa (Ulex parviflorus), etc. Aquestes pinedes solen ocupar antics terrenys agrícoles abandonats i zones alterades en recuperació o territoris d’ús forestal. Sovint van associades a brolles i pastures seques.

El pi blanc és un arbre termòfil i força resistent a la sequera (P>200mm). Encara que és una espècie basòfila, també prospera sobre substrats silicis (esquists) però defuig el sauló. El pi pinyer, també termòfil, no és estrictament silicícola. Prefereix sòls de textura més aviat grollera, per això creix força bé sobre el sauló (granit meteoritzat).

La major part de les pinedes de Collserola corresponen en realitat a boscos mixtos en què el pi blanc (Pinus halepensis) forma l’estrat superior, i les alzines (Quercus ilex), els roures (Quercus cerrioides) i altres espècies rebrotadores, l’inferior. Hi trobem, doncs, un dens sotabosc conformat per les espècies de l’alzinar. De fet, podríem parlar d’un alzinar que queda tapat per dessota dels peus de pi blanc que sobresurten.
D’altra banda, hi trobem les pinedes de pi blanc sobre brolles d’aparença més oberta, que tenen el seu origen en antics camps de conreu, especialment vinyes, en què el sòl havia estat profundament treballat.

Al començament del segle xx, a bona part de la serra hi havia conreus i els boscos eren explotats intensament. Els diferents tractaments agroforestals dels nostres avantpassats i el posterior abandonament d’aquestes activitats ens han deixat el mosaic d’ambients que trobem avui dia.

L’abandonament dels conreus comportà la colonització d’aquests espais per altres espècies vegetals, la qual cosa ha conduït a l’augment de la superfície forestal a Collserola, i de manera general a Catalunya, en les darreres dècades.

A les zones no conreades on hi havia un alzinar típicament mediterrani, l’activitat silvícola va afavorir la presència del pi blanc, espècie de creixement ràpid que es destinava a la producció de fusta. Amb l’arribada del gas a les llars, l’explotació del bosc va deixar de ser rendible. A les pinedes abandonades va començar la regeneració de les espècies rebrotadores. Aquest és l’origen dels boscos mixtos de pi i alzina que avui dia trobem a la serra, en diferents etapes de maduresa.

Una altra particularitat dels boscos de Collserola és que els pins són més vells del que semblen a primera vista. Quan aquests boscos eren explotats, periòdicament s’hi feien aclarides. Es retiraven els pins més ben conformats i s’anaven deixant els arbres d’escàs interès forestal. Els estudis forestals demostren que molts dels arbres actuals han crescut en condicions adverses, per això, la relació entre el diàmetre i l’edat no sempre és l’esperada.

Dins de l’àmbit del parc no es troben ambients rupícoles naturals, llevat del petit enclavament de les Escletxes del Papiol. No obstant això, una fauna molt específica aprofita algunes pedreres abandonades, com la de Can Farrés, a Santa Creu d’Olorda, o l’antiga petita pedrera de Sant Just Desvern.

Les espècies que podem observar en aquests indrets són la merla blava (Monticola solitarius), el corb (Corvus corax), el xoriguer (Falco tinnunculus), la cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) i, fins i tot, el duc (Bubo bubo), que ha patit aquí els efectes del furtivisme. Darrerament, el falcó pelegrí (Falco peregrinus) és un visitant i un seriós candidat a enriquir la llista d’ocells nidificants al parc. A Collserola aquestes espècies només les podem trobar en aquests tipus d’indrets, que són idonis per a la seva nidificació. Deixant de banda l’indubtable impacte que les activitats extractives han provocat al parc, cal que constatem la capacitat de moltes espècies per colonitzar nous hàbitats i enriquir la biodiversitat de la serra, i que, un cop més, ens en felicitem.

A principis del segle xx es va iniciar un procés d’ocupació del sòl forestal per urbanitzacions d’estiueig que ha estat força variable al llarg del temps, tant en els objectius com en el contingut arquitectònic i d’ordenació i, fins i tot, en la seva ortodòxia o la seva marginalitat.

El resultat és un territori esquitxat de vialitat urbanitzada i de nuclis d’edificació dispersa, alguns dels quals, per la seva importància i consolidació, han quedat definitivament reconeguts pel planejament vigent. Sens dubte, l’eix central del parc és la zona més afectada per les infraestructures viàries i la urbanització.

La instal·lació de zones residencials facilita la introducció d’espècies de plantes al·lòctones. Moltes d’aquestes espècies s’han introduït com a espècies de jardineria que, a poc a poc, s’han anat naturalitzant. La robínia o falsa acàcia (Robinia pseudoacacia) és un dels arbres que fa més anys que s’han naturalitzat, i sembla que actualment té la població estabilitzada. Un altre cas, més preocupant, és l’ailant (Ailanthus altissima), espècie introduïda més recentment, amb una elevada capacitat de reproducció. Altres espècies arbòries al·lòctones que podem observar a Collserola són la morera de paper (Broussonetia papyrifera), el plàtan (Platanus hispanica), el plàtan fals (Acer pseudoplatanus), el pi insigne (Pinus radiata), el cedre de l’Himàlaia (Cedrus deodara) i el xiprer de Monterrey (Cupressus macrocarpa).

Els arbusts al·lòctons més fàcilment observables són la mimosa (Acacia dealbata) i el llorer-cirer (Prunus laurocerasus). Altres espècies també presents són la canya americana (Arundo donax), el miraguà (Araujia sericifera), l’atzavara (Agave americana), la figuera de moro (Opuntia ficus-indica), l’estramoni (Datura stramonium), l’espina-xoca (Xanthium spinosum), la pataca o nyàmera (Helianthus tuberosus) i el raïm de moro (Phytolacca americana).

Pel que fa a la fauna, també es detecta un problema associat a l’increment dels ambients humanitzats: l’augment d’espècies foranes. Aquest és el cas de la cotorra d’Argentina (Myopsitta monachus) o la tórtora turca (Streptopelia decaocto), que, de moment, queden restringides a ambients enjardinats i zones urbanitzades. En canvi, el rossinyol del Japó (Leiothrix lutea) és l’única espècie exòtica que ha colonitzat amb èxit ambients forestals, amb un elevat índex de naturalitat.

Una altra problemàtica associada als ambients humanitzats és l’augment d’espècies comensals de l’home: pardals (Passer domesticus), garses (Pica pica) i rates (Rattus sp.).

Els boscos de ribera hi són molt limitats en tota la serra de Collserola. La distribució es concentra al llarg del curs dels torrents i petites rieres, però també en les fondalades prou humides de les vessants nord de la serra. Les espècies que integren els boscos de ribera són sempre molt exigents en humitat edàfica i, en general, de fulla caduca.

A Collserola aquests ambients de ribera només estan ben representats a la riera de Sant Medir i els torrents de la mateixa conca, la riera de Vallvidrera i la Rierada, el torrent de Sant Iscle i la riera de Sant Cugat.

Hi podem distingir diferents tipus de formacions vegetals, que trobem més o menys properes a l’aigua: gatelleda, salzeda, freixeneda, pollancreda i avellanosa.

L’estrat arbustiu en general està ben representat, amb espècies com el roldor (Coriaria myrtifolia), el saüc (Sambucus nigra) o el sanguinyol (Cornus sanguinea). A l’estrat herbaci, hi destaquen la cua de cavall grossa (Equisetum telmateia), la sarriassa (Arum italicum), els joncs (Juncus sp.), els créixens (Rorippa sp.), la corona de rei (Doronicum pardalianches) i els ja esmentats càrexs. A les vores dels camins que ressegueixen el curs d’aigua, es troba una planta nitròfila molt tòxica, l’évol (Sambucus ebulus), que sovint es confon amb el saüc per la similitud de les seves inflorescències, però que podem diferenciar perquè és una planta herbàcia anual sense cap olor característica.

Els ambients de ribera són especialment vulnerables a l’antropització i a l’establiment d’espècies invasores. Per això, lamentablement, a Collserola també trobem punts més degradats, amb espècies introduïdes, com la robínia (Robinia pseudoacacia), l’ailant (Ailanthus altissima), el plàtan (Platanus hispanica) o el plàtan fals (Acer pseudoplatanus).

Gatelleda

La gatelleda (Carici-Salicetum catalaunicae) és una franja estreta de vegetació que se situa just a tocar de l’aigua. Sota els gatells (Salix atrocinerea ssp. catalaunicae) destaca l’estrat herbaci, bastant exuberant, on predominen la cua de cavall grossa (Equisetum telmateia) i els càrexs (Carex sp.). En alguns punts de la Rierada, de forma excepcional, encara trobem alguns verns (Alnus glutinosa).

Salzeda, freixeneda i pollancreda

Sense arrelar ben bé a tocar l’aigua, i més allunyades d’ella que la gatelleda, seguint igualment el seu curs se situen diverses formacions vegetals amb diferents espècies de salzes (Salix sp.), freixes (Fraxinus angustifolia i F. excelsior), àlbers (Populus alba) i pollancres (Populus nigra) i alguns oms (Ulmus minor) que rebroten amb força en aquells punts on no han quedat tan afectats per la plaga de la grafiosi. No hi falten els llorers (Laurus nobilis), els saücs (Sambucus nigra), alguns cirerers (Prunus avium) i alguna servera (Sorbus sp).

Avellanosa

En alguns punts de les torrenteres i els fondals, als vessants més ombrívols i humits, apareix l’avellanosa amb falgueres (Polysticho-Coryletum). A l’avellaner (Corylus avellana), gairebé sempre amb port arbustiu o arbori baix,  l’acompanya una falguera gran, el polístic setífer (Polystichum setiferum) i altres espècies força rares a la serra, com la sanícula (Sanicula europaea).Crea, així, un ambient humit, propi de les contrades centre-europees, on predominen les plantes caducifòlis i planifòlies.

El prat sabanoide d’albellatge (Hyparrhenietum hirto-pubescentis) el localitzem, bàsicament, al vessant barceloní que coincideix amb el solell de la serra. Aquesta formació vegetal és considerada, per la comunitat científica, com una irradiació de les sabanes africanes dins del mosaic mediterrani.

En els prats sabanoides, podem observar com la vegetació s’estructura en dos estrats herbacis ben diferenciats: un d’alt, que pot superar el metre d’alçada, dominat per l’albellatge (Hyparrhenia hirta), i un de més baix, que arriba fins a uns 30 cm , definit pel llistó (Brachypodium retusum), que pot ser molt dens i ocupar tots els espais lliures. A més, hi són corrents altres espècies, com el fonoll (Foeniculum vulgare), la ruda (Ruta chalepensis) i la ginesta (Spartium junceum).

Aquests ambients oberts són àrees de gran interès ecològic, com ho demostra la fauna que hi viu, malgrat que a primer cop d’ull poden semblar espais empobrits per la manca d’arbres.

Anys enrere, el prat d’albellatge s’estengué pels vessants assolellats a causa de la tala de les zones boscoses. Durant força anys es van utilitzar per a la pastura d’ovelles i cabres, raó per la qual pastors i pastores cremaven periòdicament les mates i els arbusts que hi creixien. En desaparèixer la pastura, es va iniciar la regeneració de la vegetació llenyosa, que ha estat, en general, força reeixida. Actualment, s’observa una clara relació entre la distribució d’aquests prats i la freqüència dels incendis que es produeixen a la zona.

Després dels alzinars i les pinedes, les formacions més representatives són la màquia, la garriga i la brolla, que són diferents tipus de matollar, formacions arbustives substitutòries que responen a la destrucció d’altres formacions forestals més madures, o bé que s’estableixen a partir dels prats que han deixat de ser pertorbats per l’activitat humana.

El paper ecològic d’aquestes formacions arbustives és essencial per la funció que tenen de retenció de l’aigua de pluja, de protecció del sòl i de refugi per a la fauna.

Màquia

La màquia és una formació vegetal arbustiva força densa, pràcticament impenetrable, que no supera els 3 m d’alçada, molt representativa del paisatge mediterrani i constituïda per espècies de fulla perenne.

A Collserola trobem màquies de bruc (Erica arborea) i arboç (Arbutus unedo), que rebroten amb força després d’un incendi o d’una estassada i que poden arribar a ser molt abundants. L’alzina (Quercus ilex), el garric ( Quercus coccifera ), el roure (Quercus cerrioides) o el matabou (Bupleurum fruticosum) també hi tenen una presència important. No hi manquen les lianes, com l’arítjol (Smilax aspera), el lligabosc (Lonicera implexa) o la vidiella (Clematis flammula), que en entortolligar-se als arbusts fan encara més difícil el pas.

Garriga

La garriga és una formació arbustiva més baixa que la màquia, que en general no arriba a 1 m d’alçada. El garric o coscoll (Quercus coccifera) és l’espècie dominant, i encara que es tracta d’un arbre petit, a Catalunya el trobem sempre en forma arbustiva.

Com en el cas de la màquia, la garriga (Quercetum cocciferae) és un estadi intermedi que procedeix de la degradació de l’alzinar litoral, després d’estassades o incendis. El garric forma masses denses, molt atapeïdes, que dificulten el pas de la llum fins al terra, i per tant no permeten el desenvolupament d’un estrat herbaci.

Les garrigues es fan generalment sobre substrats calcaris. A Collserola són formacions amb molt poca representació que es localitzen bàsicament als voltants del turó Rodó i el de la Coscollera, i als voltants del puig d’Olorda, on afloren les calcàries. És normal, per tant, que, sovint, estiguin associades amb espècies de les brolles calcícoles, com el romaní (Rosmarinus officinalis) i el llentiscle (Pistacia lentiscus).

Brolla

D’alçada inferior a la màquia, la brolla és una formació arbustiva que pot atènyer fins a 1 m d’alçada, més o menys densa,  i on les gramínies encara tenen un paper important. És dominada per l’associació Cisto-Sarothamnetum catalaunici quan el substrat és de composició silícica.

Les brolles són un bon exemple de les adaptacions de les plantes a les condicions extremes de sequera. Les espècies que hi predominen són les estepes (Cistus sp), el bruc boal (Erica arbórea), la gatosa (Ulex parviflorus) i l’argelaga negra  (Calicotome spinosa).

En aquestes formacions de petits matolls situades en zones amb forta insolació, els pins hi han trobat les condicions idònies per a la germinació. En aquests punts és fàcil comprendre com evoluciona la vegetació cap a formacions forestals més complexes i estables.

En realitat gran part dels alzinars de Collserola es presenten en la forma d’un bosc mixt on hi domina el pi blanc (Pinus halepensis) i més ocasionalment el pi pinyer (Pinus pinea). L’alzinar dominat per un estrat alt de pins és el tipus de bosc més abundant a la serra de Collserola. Aquest bosc mixt de pi blanc i alzina evoluciona de forma natural, cap a un alzinar sense pins.

Als vessants del puig d’Olorda i a l’obaga de la riera de Vallvidrera trobem el bosc d’alzines (Quercetum ilicis galloprovinciale), força ben constituït, que respon a l’estructura i la composició característiques del bosc mediterrani. És un bosc esclerofil·le, és a dir, de fulla dura, ben adaptat a les condicions de sequedat que ha de suportar a l’estiu. La densitat de les capçades impedeix que la llum del sol arribi fins a terra i es crea un ambient ombrívol i humit.

L’estrat arbori el presideix l’alzina (Quercus ilex) i l’acompanya el roure (Quercus cerrioides) i algun pi blanc (Pinus halepensis). L’alzinar és un bosc molt dens i atapeït de lianes i arbusts perennifolis.

Hi podem diferenciar un estrat arbustiu alt (1,5-3 m) format per grans arbusts de port arbori, com el marfull (Viburnum tinus), l’aladern (Rhamnus alaternus), l’aladern fals (Phillyrea latifolia), l’arboç (Arbutus unedo), etc., i tot un seguit de lianes, com l’arítjol (Smilax aspera) i el lligabosc (Lonicera implexa), que l’acaben fent impenetrable.

A l’estrat arbustiu més baix (0,5-1 m) trobem el galzeran (Ruscus aculeatus), l’esparreguera (Asparagus acutifolius), la rogeta (Rubia peregrina) i l’heura (Hedera helix), que entapissa el terra o s’enfila pels troncs. La poca llum que arriba a terra impedeix que s’hi desenvolupi l’estrat herbaci, on hi ha, de tota manera, una petita falguera, la falzia negra (Asplenium adiantum-nigrum).

Alzinar amb roures

En els ambients més humits, d’exposició nord, a mig camí de les fondalades silícies, l’alzinar s’enriqueix amb espècies de tendència submediterrània, la més característica és el roure cerrioide (Quercus x cerrioides).Arriba a crear una comunitat forestal densa, que és una varietat humida de l’alzinar litoral.

L’alzina i el roure són les espècies dominants quant a densitat, i alguns magnífics exemplars de pi blanc (Pinus halepensis) són els arbres acompanyants. A l’estrat arbori també hi ha, encara que en quantitats molt petites, altres espècies de llocs ombrívols, com per exemple la servera (Sorbus domestica) i la moixera de pastor (Sorbus torminalis). És una comunitat vegetal de característiques més centreeuropees, una subassociació de l’alzinar mediterrani (Quercetum ilicis galloprovinciale subassociació quercetosum cerrioides).

En un recorregut a través de la Reserva Natural de la Font Groga, hi trobem des de llocs ben conservats, amb estructura de bosc madur i sotabosc esclarissat, fins a zones molt modificades com a resultat d’estassades dutes a terme sota les línies elèctriques. En aquestes formacions arbustives dominen bàsicament el marfull (Viburnum tinus), el matabou (Bupleurum fruticosum), el bruc (Erica arborea), l’arboç (Arbutus unedo) i diferents lianes.

Una espècie de gran interès en el context de la serra i que viu, precisament, en aquest sector és el grèvol (Ilex aquifolium), molt escàs i molt interessant des del punt de vista faunístic pel fet que fructifica a l’hivern. En un nivell arbustiu més baix tenim espècies amants de la frescor, com el galzeran (Ruscus aculeatus) i el lloreret (Daphne laureola). També és notable la presència de plantes enfiladisses: l’arítjol (Smilax aspera), l’heura (Hedera helix), la vidalba (Clematis vitalba) i el lligabosc (Lonicera implexa).

Finalment, a l’estrat herbaci, hi trobem tot un seguit de plantes pròpies de llocs ombrívols, com el mill gruà (Lithospermum purpureo-coeruleum), la maduixera (Fragaria vesca), la viola boscana (Viola alba) i la corona de rei (Doronichum pardalianches), que és l’espècie que va inspirar el logotip de la Reserva Natural de la Font Groga. Són abundants les falgueres, com el polipodi (Polypodium vulgare) i el polístic setífer (Polystichum setiferum), i diverses espècies de molses.