Edificis singulars
Can Vasconcel |
|||||||||
|
Esplèndida casa modernista construïda el 1906 per l'arquitecte Eduard Maria Balcells. | ||||||||
Casa Evarist Arnús (El Pinar) |
|||||||||
|
Casa modernista d'excel·lent factura, projectada el 1902 per l'arquitecte Enric Sagnier, i acabada el 1903. Gran torre rematada per una agulla que la fa molt visible. | ||||||||
Pavello de Ràdio Barcelona |
|||||||||
|
Petita obra racionalista, construïda entre 1926 i 1929 per l'arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí. Malgrat les seves reduïdes dimensions, es tracta d'un edifici important, no sols per la història de l'arquitectura catalana, sinó també per a la història de la ràdio, ja que constitueix el primer exemple de racionalisme a casa nostra i la primera emissora de ràdio que va funcionar a l'estat. | ||||||||
Torre Baró |
|||||||||
|
Aquest edifici, en forma de castell, fou bastit a començament del segle XX com a casa de descans i vacances, i ben aviat fou abandonat. L'estructura exterior, l'únic que queda dempeus, ha estat consolidada en diferents ocasions a partir del 1987. Actualment és un punt d’informació i educació ambiental. Entre altres activitats, s’ofereixen visites guiades al castell, itineraris de descoberta de l’entorn i tallers educatius per a tots els públics. | ||||||||
Casa Vilaró de Torres |
|||||||||
|
´Torre modernista edificada el 1899, d l'arquitecte Joaquim Bassegoda Amigó. Va ésser concebuda com una talaia sobre el el Vallès i batejada amb el nom de ´´Torre Miralluny´´. Avui també es coneix com a can Potosi. La seva volumetria vertical la fa molt visible des de bona part del Parc. ´ | ||||||||
Vil·la Rica |
|||||||||
|
Torre modernista projectada per l'arquitecte Albert Juan i Torner el 1902, i reformada el 1911 pel mateix. Esta inspirada en l'arquitectura tradicional. | ||||||||
Pantà de Vallvidrera |
|||||||||
|
El 1864 es va inaugurar el Pantà de Vallvidrera segons el projecte de l'arquitecte Elies Rogent, de 1863. Al mateix temps es va construir la casa del guarda del pantà, edifici historicista atribuïble al mateix arquitecte. Actualment és l'Espai d'Interpretació del Panta de Vallvidrera, i dins alberga una exposició sobre la història i la natura que l'envolta. | ||||||||
Torre de les Aigües de Dos Rius |
|||||||||
|
Construïda a la carena del Tibidabo, segons projecte de l'arquitecte Josep Amargós i Samaranch, del 1902. És un volum cilíndric de totxo vist i pedra natural, coronat per una cúpula semisfèrica que conté el dipòsit d'aigua. Els motius ornamentals són d'inspiració renaixentista. | ||||||||
Viaducte de la Rabassada o d'en Ribes |
|||||||||
|
Pont de 16 arcades damunt el fondal de la Rabassada, ben conservat, que servia d'accés a una edificació mai acabada. Data, probablement, del 1908 0 1909. | ||||||||
Aqüeducte del Vallès |
|||||||||
|
Conducció d'aigua que prové del riu Ripoll. Es va inaugurar l'11 de febrer de 1826. Són visibles 6 ponts situats a can Canaletes, torrent de Sant Iscle, torrent de Tapioles, Ciutat Meridiana i barri de Torre Baró. | ||||||||
Torre de Collserola |
|||||||||
|
Construïda entre 1990 i 1992, al turó de Vilana, és obra de l'arquitecte Norman Foster. Té una altura de 268 m, amb un fust cilíndric de formigó de 185 m i 4,5 m de diametre. Dotze pisos de plataformes metàl·liques hi permeten ubicar els equips de comunicació. | ||||||||
Pavelló de safareig i desinfecció 'El Castell' |
|||||||||
|
Aquest edifici modernista, projectat el 1903 per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver, és l'únic que es va arribar a bastir d'un complex sanitari antituberculós del Tibidabo. Es tracta d'una magnífica construcció de planta centralitzada i simètrica, formada per una sèrie de volums cilíndrics d'obra vista que es coronen amb cúpules còniques revestides de trencadís ceràmic. Està catalogat com a monument històrico-artístic per l'Ajuntament de Barcelona. En avançat estat de deteriorament. | ||||||||
Observatori Fabra |
|||||||||
|
Obra de l'arquitecte Domènech Estapà del 1902-1904, juxtaposa un cos de planta octagonal i un de planta crucifome. El cos octagonal està coronat per una cúpula giratòria de planxa de ferro que conté el telescopi. Situat en un estrep del Tibidabo, la seva silueta forma part del paisatge barceloní. | ||||||||
Estació del Ferrocarril de Les Planes |
|||||||||
|
Edifici amb elements modernistes construït, probablement, el 1916, any en què es va inaugurar el trajecte del ferrocarril Sarrià-Les Planes. El projecte data de 1912. | ||||||||
Estació del Funicular |
|||||||||
|
Les dues estacions, projectades per l'arquitecte Bonaventura Conill, van ser inaugurades l'any 1906. Són obres modernistes. La superior, amb una obertura parabòlica, ha perdut els esgrafiats dels murs blancs. Té un sòcol de pedres irregulars. L'estació inferior conserva, de l'obra original, el cos de planta rectangular amb dues plantes, les parts baixes de pedra, estucat blanc i plafons de rajola, amb els elements de ferro. | ||||||||
Casal de L'Elèctric |
|||||||||
|
Construït com a hotel, va ser inaugurat per Alfons XIII l'any 1912 i reformat el 1918 per Josep Masdeu i Puigdemasa, mestre d'obres. Actualment és Centre Cívic. | ||||||||
Casino de la Rabassada |
|||||||||
|
Actualment en estat de ruïna. Queden poques restes del que fou una gran construcció modernista inaugurada el juliol de 1911. El projecte va ser realitzat per l'arquitecte Andreu Audet i Puig el 1910. El casino es va construir al costat de l 'Hotel Restaurant de la Rabassada, de 1899. El casino va ser tancat per imposició governativa el 1912. Posseïdor d'una merescuda 'llegenda negra', el casino de la Rabassada va aconseguir gran renom com a centre de joc de la ruleta, amb saleta de suïcidis incorporada. | ||||||||
Hotel Florida |
|||||||||
|
Edifici inspirat en l'arquitectura americana dels anys 20, construït el 1925 per l'arquitecte Ramon Reventós i Farrarons. La seva característica silueta blanca forma part del paisatge del cim del Tibidabo i és visible de ben lluny, tant de de Barcelona com des de la comarca del Vallès. A l'interior conté pintures de Joan Trujols. | ||||||||
Torre Sant Joan Baptista |
|||||||||
|
Edifici modernista construït el 1907 pel mestre d'obres Ramon Ribera i Rodriguez. Aquest carrer, junt amb el carrer de les Alberes, conté una bona mostra de torres unifamiliars de començament del segle XX, modernistes i noucentistes. | ||||||||
Torre Pastor Cruïlles |
|||||||||
|
Edifici historicista, inspirat en l'arquitectura tradicional, projectat per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch el 1908, segons data que figura als plànols. | ||||||||
Casa Almirall |
|||||||||
|
Construïda probablement a finals del segle XIX, és un interessant edifici de línies clàssiques, del qual destaca el pòrtic sostingut per dos parells de columnes jòniques i el coronat per un entaulament amb un grup escultòric al·legòric de força qualitat artística. | ||||||||
Casa Trampa |
|||||||||
|
Arquitectura amb detalls classicistes. Tradicionalment ha estat el lloc obligat de repòs i menjar dels viatgers que feien el recorregut Barcelona-Vallvidrera-Les Planes o viceversa. | ||||||||
Vil·la Paula |
|||||||||
|
La casa va ser construïda per l'arquitecte J. Granell sobre una parcel·la molt propera al Passeig de les Aigües. El cos central i la torre adosada conformen una tipologia molt recorrent de les vil·les de l'època. | ||||||||
Mapa
Barraques de vinya
Les barraques de vinya, com els murs de pedra seca, les mines d’aigua i les fonts, són construccions discretes que formen part de la història i la tradició de la serra des de temps immemorials. La característica comuna a totes elles és la seva senzillesa i enginy. Les barraques varen ser elements importants estretament lligats a l’aprofitament agrícola de la serra fins a mitjan del segle XX. La transformació dels d’usos i costums i el progressiu abandonament dels conreus de secà posterior, van comportar, però, que s’anessin degradant fins arribar, en molts casos, a desaparèixer o a trobar-se actualment en un estat ruïnós. Malgrat tot, més o menys reconeixibles, encara avui en resten un centenar, concentrades sobretot al vessant del Llobregat.
En aquestes modestes construccions, la pagesia es protegia de les inclemències meteorològiques durant les jornades de feina al camp i hi guardaven algunes eines i l’avituallament del dia. El sistema constructiu és d’una gran economia perquè utilitza els materials existents a l’entorn (pedra) i no requereix materials d’unió (morter). La tipologia més comuna és la de cabana de pedra seca, de planta circular, quadrada, rectangular o irregular, gairebé sempre formada per una sola estança i amb la volta tancada per aproximació de filades.
Una variant constructiva que trobem sovint a Collserola són els aixoplucs, habitualment de dimensions inferiors a les cabanes. Els aixoplucs es podien fer aprofitant balmes o petites coves naturals en les quals es construïa un petit parament frontal de pedra seca, buidant parets argiloses per crear-hi artificialment una cova o bé utilitzant espais buits a l’interior dels marges de pedra seca quan es construïa el mateix marge.
Tradicionalment a les barraques no hi havia porta i la coberta estava formada per una sèrie de capes a partir de la pedra de la mateixa cúpula: pedra petita, terra i vegetació. A l’interior de les barraques es poden trobar elements com ara seients, armaris, espitlleres, xemeneies, etc., i a l’exterior hi pot haver diferents elements complementaris, com ara corones, viseres, contraforts, murs, escales i basses per preparar la suspensió per sulfatar les vinyes.
Les barraques de vinya formen un patrimoni agrícola tradicional que cal mantenir, conservar i millorar. En aquest sentit, aquests darrers anys el Parc està dedicant un esforç significatiu a catalogar i conèixer més bé totes les que hi ha; a més, s’ha dut a terme la restauració de tres d’aquestes singulars construccions, amb un acord de col·laboració amb l’ajuntament de Sant Feliu. En algunes d’aquestes tasques també hi participen de forma activa, els Voluntaris de Collserola.
Tipologies de barraques de vinya a la serra de Collserola
Les barraques de vinya de Collserola presenten un gran ventall de tipologies a causa, principalment, de la diversitat geomorfològica de la mateixa serra, on els tipus de terrenys i de roques són molt variats. Hi influeix l’època de construcció i fins i tot qui la construeix.
Cabanes de pedra seca:
Són les més comunes i tenen unes dimensions mitjanes o grans. La roca més utilitzada és la llicorella, però també se’n fan servir d’altres, com la calcària i la quarsita. Poden estar aïllades o recolzades al terreny (normalment per la part posterior). L’interior està format per una sola estança (només amb una excepció, en què la cabana té una paret divisòria al centre). Tot i la diversitat de plantes existents, la cúpula quasi sempre és troncocònica per aproximació de filades i tancada amb una llosa anomenada clau de volta, excepte en cabanes de grans dimensions la coberta de les quals està formada per un embigat de fusta de pi cobert amb teules àrabs. Algunes barraques han sofert modificacions posteriors: parets d’obra, arrebossats de morter, cobertes d’uralita, etc.
Dintre d’aquest grup trobem diferents formes de barraques:
-
- Planta circular
- Planta quadrada
- Planta rectangular
- Volta de canó: Només n’hi ha un exemple a Collserola. És una barraca gran, amb una volta de canó de pedra seca i tancada als dos extrems per parets verticals. A la paret frontal hi ha la porta.
Aixoplucs al marge de pedra seca:
Acostumen a ser de dimensions més petites que les cabanes i estan integrats als marges. La seva construcció coincideix amb la del mateix marge. La cúpula també es fa per aproximació de filades, excepte en el cas de les més petites, en què la mateixa llinda ja fa de coberta.
Aixoplucs al marge d’argila:
Estan 
construïdes amb la tècnica del buidatge del terreny. Tot i que tenen una planta bàsica rodona, molts aixoplucs presenten allargaments cap a un costat i, en alguns casos, hi ha una petita cambra en forma de rebost o celler. L’obertura a l’exterior pot ser baixa i semicircular (en forma de volta de canó) o bé alta i amb laterals verticals, i a vegades es reforça amb un marc de pedra.
Coves i balmes:
De dimensions variables, en molts casos s’observa un eixamplament artificial per guanyar espai interior. Quan l’obertura a l’exterior és massa gran, es construeixen paraments de pedra seca per reduir-la.
Barraques amb peces ceràmiques i morter:
Són de construcció més recent (segurament de la primera meitat del segle xx) i tenen unes dimensions considerables. Les parets estan construïdes amb pedra i peces ceràmiques, i unides amb morter. La coberta pot ser plana, a dues vessants o de volta de canó i construïda amb peces ceràmiques (en les darreres modificacions apareixen les uralites).
La diversitat constructiva de les barraques de vinya a Collserola es fa més evident si observem els acabats que algunes presenten. Així, a la part superior exterior de les barraques, hi podem trobar elements decoratius i funcionals a la vegada: el voladís o ràfec, que sobresurt uns 20 cm en l’acabat superior de la façana i evita que l’aigua regalimi per les parets, i la corona, que augmenta l’alçària interior.
A l’àrea de Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat, on eren molt comunes les mines d’aigua, per a la construcció de les barraques s’utilitzaven puntualment materials ceràmics propis de les mines, com la volta de maons que tanca els pous de buidatge de la mina i que es fa servir aquí com a interior de la cúpula, o la volta d’estrebada (formada per dues peces d’un quart de circumferència) que tanca el sostre de la mina i que aquí s’utilitza com a llinda.
Tradicionalment la porta de la barraca de vinya és una obertura sense tancaments que acostuma a tenir els laterals verticals, amb una llinda formada per pedres grosses i planes (habitualment dues: una d’exterior i una altra d’interior) a la part superior. Com a excepcions, es conserven a Collserola una porta troncocònica (amb la part superior més estreta que la inferior), una porta troncocònica invertida (amb la part superior més ampla que la inferior) i una porta cònica (amb la part superior apuntada i sense llinda).
Característiques de les barraques de vinya a Collserola
El nom de barraca de vinya és el que s’ha donat tradicionalment a aquest tipus de construccions a Collserola. Tanmateix, en altres llocs de Catalunya, com ara el Bages, també s’anomena així qualsevol aixopluc lligat a aquest conreu i ubicat dins la mateixa parcel·la agrícola.
La serra de Collserola té dues grans àrees agrícoles tradicionals: la vessant del Llobregat, des de Sant Just Desvern fins al Papiol, i la plana del Vallès, des de Sant Cugat del Vallès fins a Montcada i Reixac. Les principals diferències entre aquestes dues àrees són geomorfològiques i socials. La vessant del Llobregat està orientada al sud-oest i presenta uns pendents molt importants, una alta insolació, terrenys soms i pedregosos i una estructura de la propietat del sòl molt compartimentada amb gran quantitat de masos amb diversos arrendataris. La vessant del Vallès està orientada al nord, és més planera, amb sòls més profunds i la propietat del sòl es concentra en mans d’uns pocs terratinents. Aquestes característiques fan que a la serra de Collserola només trobem barraques de vinya a la vessant del Llobregat, en una franja de poc més de 8 quilòmetres de llarg i 2,5 quilòmetres d’amplada, des de la riera de Sant Just al sud fins a Roques Blanques al nord.
Les barraques de vinya acostumen a estar ubicades a les vessants solanes o a les carenes, gairebé mai a les obagues, i tenen la porta orientada quasi sempre al sud: això serveix per aprofitar al màxim l’escalfor del sol baix de l’hivern i evitar el sol alt de l’estiu.
La majoria de barraques de vinya de Collserola estan situades entre 100 i 200 metres sobre el nivell del mar. Tot i això, podem trobar barraques des de la cota 69 fins a la 276.
Només s’ha trobat dues barraques de vinya amb data de construcció (1882 i 1933) mentre que en altres llocs de Catalunya sí que és comú trobar marcada la data de construcció a la llinda o a l’interior. Malgrat això, es creu que la majoria de barraques, sobretot les de pedra seca, són del segle xix, quan el conreu de la vinya va adquirir més importància i es van artigar més costers per plantar-hi vinyes.
Amb l’arribada de la fil·loxera a Collserola, entre els anys 1883 i 1886, moltes vinyes es van substituir per altres conreus, principalment plantacions de fruiters secà a la vessant del Llobregat. Així, els conreus dominants a aquesta vessant a principis del segle XX eren ametllers i garrofers a Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat, oliveres i fruita dolça a Molins de Rei i cireres al Papiol. Després de la gran gelada de la Candelera (2 de febrer) de 1956 molts d’aquests camps de fruiters de secà es van abandonar definitivament, començant pels terrenys més durs i més difícilment mecanitzables. Tot aquest procés va afectar directament a les barraques de vinya i per això avui en dia les podem trobar dins les pinedes o bé en matollars amb ametllers, garrofers o oliveres. Les primeres es correspondrien a les parcel·les de conreu que es va abandonar per la fil·loxera i les altres en les etapes posteriors. A les planes de Sant Cugat del Vallès i Cerdanyola del Vallès es va replantar la vinya després de la fil·loxera i es va mantenir el seu conreu fins a mitjans del segle XX que es va substituir pels cereals.
Conservació de les barraques de vinya a Collserola
L’estat de conservació de les barraques de vinya a Collserola és molt divers, des de les poques barraques que estan en perfecte estat fins a les que estan totalment en ruïnes. A més, hi ha referències d’altres barraques que estan desaparegudes però que en coneixem l’existència gràcies a diferents publicacions de la dècada de 1980.
De les 126 barraques de vinya, 38 estan en un bon estat de conservació, 16 requereixen petites actuacions de consolidació, principalment per esllavissaments laterals o de la coberta, 9 conserven encara la llinda però s’hauria de refer tota la coberta i 63 conserven només part de les parets.
Entre 2008 i 2012 es van restaurar 4 barraques de vinya a la finca pública de Can Ferriol (Sant Feliu de Llobregat). D’aquestes barraques, 3 presentaven un estat totalment ruïnós on només en restava la base i una reduïda part de les parets. La quarta barraca només tenia la coberta enfonsada. El cost d’aquestes actuacions, executades per una empresa especialitzada en treballs de pedra seca (Naturalea Conservació SL), estava entre 1.300,00 €, la restauració d’un sostre enfonsat, fins a 10.000,00 €, la restauració total d’una barraca on només restava la base de les parets i s’havia de buscar la pedra fora de l’àmbit més proper.
La catalogació i el manteniment de les barraques de vinya del Parc Natural de la Serra de Collserola s’està duent a terme amb tres grups de Voluntaris del Parc i coordinats des dels serveis tècnics del Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola. La catalogació consisteix en omplir una fitxa de cada barraca de vinya amb una sèrie de dades, mesures i esquemes, mentre que el manteniment consisteix principalment en la neteja de vegetació de l’entorn més proper a la construcció i la retirada de residus que hi pugui haver al seu interior o a l’entorn més immediat.
L’equip de voluntariat que realitza les tasques de catalogació i manteniment de barraques de vinya ha expressat repetidament la idea de poder fer intervencions de restauració a les barraques. Per tal de poder aprendre a fer aquestes restauracions s’ha demanat un pressupost a l’empresa Naturalea per realitzar unes jornades de formació. Aquest pressupost inclou l’actuació sobre 3 barraques de la finca de Can Capellans (Molins de Rei) i 1 de Ca n’Albareda (Sant Feliu de Llobregat). Les dues finques són privades i ja s’ha contactat amb la propietat, que han donat el seu vist-i-plau a aquesta activitat.
Per més informació sobre aquests elements tant emblemàtics dels nostres paisatges us recomanem que consulteu el portal Wikipedra (wikipedra.catpaisatge.net) que va posar en funcionament l’Observatori del Paisatge de Catalunya el 2011 i on podreu introduir, visualitzar i consultar informació sobre les construccions de pedra seca de Catalunya.
Mapa
Fonts
Quantes fonts hi ha a Collserola? És una pregunta difícil de respondre. Hi ha fonts intermitents, fonts d’on sempre hi brolla l’aigua, d’altres malauradament estan perdudes, algunes que ja no hi són… però tot i així, podem deduir que el nombre de fonts ronda pels voltants de les 250.
A la serra de Collserola, la roca que hi predomina és la llicorella que actua de mantell impermeable i fa possible aquesta profusió de fonts. Així doncs, no és estrany que en un territori tan limitat hi puguem trobar tantes fonts. La característica de les fonts naturals, de muntanya, és que l’aigua que en brolla ho fa de manera intermitent, depenent del règim de pluges i de l’escorrentia de les aigües. Només en les fonts públiques, connectades a la xarxa d’aigua, hi trobareu aigua durant tot l’any.
La relació de fonts que us oferim són aquelles en què hom hi pot passar una bona estona, que ofereix a qui passeja, un indret per aturar-se al camí, i que s’han mantingut en més o menys bones condicions al llarg dels temps.
Durant els darrers anys el Parc Natural promou una persistent activitat de recuperació, restauració i conservació de les fonts. Amb els mitjans propis del Consorci, a través de grans projectes de recuperació emmarcats en convenis institucionals, a través dels propis ajuntaments, o donant suport a entitats i associacions locals implicades en la conservació del Parc Natural, moltes d’aquestes fonts i el seu entorn s’ha vist millorat significativament.
Mapa
Patrimoni construït
Malgrat la desaparició de molts vestigis arqueològics de la serra per la forta incidència de la conurbació barcelonina (obertura de vies de comunicació, d’establiments residencials…), s’han conservat fins els nostres dies ruïnes de poblats ibèrics juntament amb restes de l’època romana o elements arquitectònics d’estil gòtic.
Mereixen una atenció especial les restes romàniques, tant pel fet que n’hi ha moltes —més d’una trentena d’edificacions catalogades— com per l’interès i el valor històric que tenen. Tampoc no podem oblidar els edificis d’estil modernista, de finals del segle XIX i principis del XX.
Mapa
Descàrregues (.kml)
Collserola amb ulls d'artista
Collserola és font d’inspiració i estímul per a la creativitat. Al llarg del temps, diferents artistes ens han descobert la serra utilitzant diferents llenguatges i suports expressius: el cartellisme i la pintura del XIX, la fotografia, la mirada des de la literatura o les manifestacions més vanguardistes. Us n’oferim una petita mostra.
Una de les pintures més destacades és Barcelona des de Vallvidrera, de l’asturià Darío de Regoyos (1857-1913). Aquest pintor, amic de Ramon Casas i Santiago Rusiñol, va ser un dels precursors de la generació postmodernista catalana i va conrear un paisatgisme espontani, amb tendència al naïf. El quadre es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
També el pintor català Nicolau Raurich (1871-1945) ens presenta la seva visió de la ciutat des de Collserola. És una de les figures més representatives del paisatgisme català i un pintor vehement i apassionat.
El cartellisme publicitari també dibuixa el paisatge de Collserola, especialment en el marc del parc d’atraccions del Tibidabo i el seu entorn, el Tramvia Blau i el funicular.
En el camp de la fotografia, les primeres imatges de la serra s’engloben en el folklorisme de finals del segle XIX i principi del XX. En destaquen les postals d’Àngel Toldrà Viazo, o les del fotògraf Lucien Roisin, que van dur a terme una tasca documental avui dia valuosíssima.
A remarcar també el retrat de Collserola que feien excursionistes i persones aficionades a la fotografia que en aquella època caminaven per la serra. Una mostra d’aquesta època són les imatges de l’exposició “Entorn 1900“, de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.
També en el món audiovisual trobem expressions artístiques vinculades a la serra. Per exemple el treball de l’Eugenia Balcells, Jardí de llum. Collserola, una instal·lació permanent al vestíbul de l’estació de metro de Ciutat Meridiana, realitzada l’any 2003. Es tracta d’un jardí basat en el bosc mediterrani que inclou pins, alzines, arbusts, on la natura esdevé una finestra a la nostra imaginació o, com diu l’autora: “El jardí com a lloc d’encontre entre l’ésser humà i la natura i entre la natura i l’art.“
Altrament, amb l’evolució de la fotografia moderna són nombroses les persones professionals de la fotografia que han plasmat amb diferents mirades i tècniques artístiques el patrimoni natural i cultural del Parc.
La natura a Collserola és recurs creatiu i alhora escenari artístic. A la font de la Budellera destaca la reproducció d’una escultura d’Antoni Tàpies; als entorns del Centre d’Informació del Parc al Baixador de Vallvidrera les escultures ambientals del Projecte Stalker: un itinerari escultòric i integrador inserit a la natura dissenyat per a interactuar amb els elements de pedra.
També la natura esdevé la inspiració creativa de l’escultor japonès Kan Masuda i el seu “Missatge del bosc: veu d’arrel”, una exposició que recollia la seva particular visió dels estralls que van ocasionar les ventades i nevades del 2009 als boscos de Collserola.
I entre l’art, el paisatge i el disseny, els artistes Ariane Patout i René Müller treballen des del 2009 en un projecte que intenta donar vida els arbres morts, transformant la matèria en cadires i altres objectes quotidians com a metàfora natural per a fer renéixer vides que s’imaginaven acabades. Intervencions que els va valdre el Premi FAD de 2014 per l’obra Wild Furniture – la auténtica silla de Barcelona.
Molts escriptors, escriptores i poetes tenen forts lligams amb Collserola. Jacint Verdaguer, Joan Maragall i Joan Salvat-Papasseit són tres il·lustres poetes que han lloat la bellesa de la natura i les vistes de la serra de Collserola.
“L’altra banda de la serra té un encís que no he dit mai,
per la joia que m’espera cada pi em dona la mà”.
Jacint Verdaguer (1805-1902), o mossèn Cinto, va morir a Vil·la Joana, actualment seu del MUHBA Vil·la Joana. Casa Verdaguer de la Literatura. La seva relació amb Collserola queda ben reflectida en alguns dels seus poemes: «A Barcelona», «A Santa Maria de Vallvidrera», «Santa Eulàlia» i «A un rossinyol de Vallvidrera».
“Rossinyol, bon rossinyol,
he sentida la teva arpa,
l’he sentida un dematí
de Vallvidrera a Valldaura,
fent rodolar-hi tos cants
com perles dintre de l’aigua” […]
La funció de mirador i talaia que té la serra de Collserola fa que hagi esdevingut un lloc comú en la literatura catalana contemporània; un gran mirador cap a les dues bandes, tal com expressa Joan Maragall en els seus versos. El seu poema «Boscos de Vallvidrera» és probablement un dels més coneguts de tots els poemes inspirats a les contrades de Collserola.
Ai, boscos de Vallvidrera!
quines sentors m’heu donat!
Tenia el mar al darrera
i al davant el Montserrat,
i als peus els llocs del poeta
que ja és a l’eternitat…
Altres referències obligades, en el marc de Collserola, són «Vida i miracles d’una ginestera» de Josep Carner, «Cantata de Sant Just» de Joan Margarit, «Elegia de Vallvidrera» de Joan Vinyoli i diverses obres de Sempronio, pseudònim d’Andreu Avel·lí Artís, en les quals trobem retrats de la serra de la primera meitat del segle xx. Tampoc no podem oblidar Catalunya, una de les tres guies de Josep Pla, on ens fa una descripció dels vessants obacs:
“ Els vessants de la divisòria del Vallès són, per contrast, gairebé un paradís terrenal. Els aiguavessants són literalment coberts de pins, d’alzines i d’alguns roures, amb boscatges magnífics. De vegades el sotabosc és impenetrable. La part obaga de la carena és una veritable delícia i algunes de les seves petites valls tenen tal densitat vegetal que es difícil de trobar paisatges semblants en muntanyes força més elevades.”
I hem remarcar també dues obres que sintetitzen perfectament la dualitat essencial de J. V. Foix: Gertrudis i Catalans de 1918.
Fins i tot en el gènere de la novel·la policíaca tenim obres de referència. A Tatuaje, novel·la de la sèrie de Pepe Carvalho, Manuel Vázquez Montalbán fa un retrat de la història recent de Vallvidrera i ens descriu amb detall la seva casa a Vallvidrera. O alguns dels seus escrits de crítica social i política:
“En cierta ocasión se me ocurrió definir Collserola como una Amazonia en pequeña escala e insisto en ello, però desde la evidencia de que sobre nuestra sierra se ciernen amenazas cualitativamente similares a las que tratan de convertir la Amazonia en un casi infinito horizonte de autopistas y parcelas roturadas.”
Un altre escriptor que ens submergeix en la geografia íntima de la serra és Xavier Moret amb el llibre Collserola pas a pas, o amb la novel·la policíaca: L’home que adorava a Janis Joplin.
Us hi deixem alguns recorreguts literaris:
Per saber-ne més sobre literatura i territori, us recomanem ENDRETS, una Geografia Literària dels Països Catalans.
Aplecs i romeries
Collserola és terra de tradicions populars i religioses. D’ençà molts anys es celebren pelegrinatges i romiatges que congreguen, des de les vil·les que envolten la serra, milers de persones que marxen en pelegrinatge fins a les ermites situades dins del Parc.
La tradició i el culte a Sant Medir s’havien perdut i oblidat gairebé del tot fins que, a mitjans del s XIX, es recupera i es comença a celebrar un aplec molt concorregut que ha arribat fins els nostres dies. L’Aplec de Sant Medir es celebra cada 3 de març.
A Sant Cugat del Vallès aquesta celebració està dedicada al copatró de la vila, i és tradicional que vilatans i vilatanes arribin a peu fins a l’ermita. Romeus i romeves acostumen a fer ofrena d’un ciri a la imatge del sant. També és tradicional repartir faves entre les persones assistents en record de les que cultivava el sant i que la llegenda afirma que duen sort. Se celebra un gran dinar popular, la tradicional ballada de sardanes i de gegants, i una actuació castellera.
La festivitat també està molt arrelada a diferents barris de Barcelona, especialment a Gràcia. La història va començar l’any 1830, quan un forner de Gràcia, agraït perquè s’havia guarit i complint una prometença que féu al sant, va decidir fer un pelegrinatge anual a l’ermita de Sant Medir.
Sant Medir és un sant màrtir. Però, malgrat la popularitat del seu culte, probablement es tracta d’un sant que en realitat no va existir, ja que no hi ha cap dada ni cap prova que ho confirmin. Segurament es va crear a partir de llegendes i d’altres figures reals.
Aquesta trobada popular se celebra anualment, el tercer diumenge de novembre, a l’antiga església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes de Cerdanyola del Vallès. Al matí, hi ha actuacions de danses i balls populars (La Moixiganga, Ball de Gitanes, etc.) i, tot seguit, una missa amb el tradicional repartiment de panets beneïts, que la tradició popular diu que s’han de guardar per evitar robatoris. Més tard, gran ballada de sardanes i dinar de germanor.
L’església de Sant Iscle pertany a la parròquia de Sant Martí. És un temple romànic del segle XII, construït a sobre d’una església del segle X i del cementiri de tombes antropomorfes que l’envoltava.
Al llarg del temps ha sofert diverses reformes i ampliacions. El 1995, amb motiu de la commemoració del mil·lenari de la primera citació documental de l’església, s’hi van fer diverses excavacions arqueològiques i es va restaurar el temple. L’Ajuntament de Cerdanyola va ser el promotor d’aquestes excavacions; també hi van participar el Col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola i estudiants d’arqueologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
L’aplec està dedicat a la Mare de Déu de la Salut. Cada dilluns de Pasqua Granada els vilatans s’encaminen en pelegrinatge fins a l’ermita situada a Collserola portant la imatge de la Mare de Déu. La celebració té els seus orígens al segle XVIII i va ser recuperada el 1997 pels Amics de les Tradicions de Sant Feliu. Actualment és una petita festa major de la vila.
Després de la pujada en carro de la marededéu, es fa el pregó i comença la festa amb actuacions de diferents esbarts, cants corals i la colla castellera. A la tarda, es fa la tradicional rifa del xai.
Un dels actes més destacats del dia és el que es fa a la sortida de la missa solemne que s’oficia al migdia: el Ball de la Soca, dansa ritual originada segurament en un culte arcaic, anterior al culte a la Mare de Déu. El ball l’executen diverses parelles que dansen al voltant de la soca del gran arbre, en el qual es diu va ser trobada la imatge. Segons la llegenda de la Mare de Déu de la Salut, aquest era un ball de fertilitat, en què els fadrins i les fadrines dansaven amb l’esperança que això els ajudaria a trobar parella i a tenir descendència.
L’aplec de la Salut del Papiol es celebra cada segon diumenge de setembre a l’esplanada de l’ermita de la Salut, situada als peus del Puig Madrona. L’ermita està oberta cada diumenge.
L’Aplec de la Salut és una festa que organitza la Parròquia de Santa Eulàlia del Papiol amb el suport de l’Ajuntament i diverses entitats i associacions locals i està dedicada a la Mare de Déu de la Salut. També hi participen a l’aplec el veïnat de Valldoreix.
Hi va una vetlla nocturna amb sopar de germanor i un dinar popular amb missa i sardanes.
