Collserola abounds in myths and legends that have whetted people’s imagination. From the miraculous broad beans of Saint Medir the farmer to the story of a dragon that stained the dark slates of Olorda black, or the famous giant who fell asleep on the mountains after fighting the giant with the pine tree.
If you want to know more, you’ll find a lot more information about these legends and curious tales at the Documentation and Educational Resources Centre. We’ll give you a brief summary to whet your appetite for more.
L’ermita de Sant Medir està situada a la vall de Gausac, al vessant nord de la serra de Collserola, a mig camí entre Barcelona i Sant Cugat.
Segons la tradició, en Medir era un pagès que vivia a la seva masia a la vall de Gausac. Per aquells temps, cap a l’any 303 dC, els cristians de Barcelona eren perseguits pel temut Dacià,que tenía ordres d’eliminar tots aquells que no volguessin aceptar i adorar la persona de l’emperador de Roma, Dioclecià.
Sever, el bisbe de Barcelona, atemorit per la persecució, emprendré la fugida cap a Octavià(Sant Cugat). A mig camí va trobar en Medir que sembrava faves. Li explicà el motiu de la seva fugida i li demanà que si preguntaven per ell respongués amb la veritat, és a dir,que havia passat per allà en el moment de plantar el seu camp de faves.
Diu la llegenda que Sever s’acomiadà de Medir tot preguntant-li si li feia falta alguna cosa, i li respongué que una Font d’aigua fresca. Sever va donar un cop a una roca i a l’instant hi brollà aigua en abundancia. Aquesta Font no és altra que la de Sant Sever, situada al costat mateix del camí de Sant Medir.
Quan Sever marxà, les llavors de les faves, miraculosament, van créixer i florir com si ja fes mesos que les haguessin plantades. Poc després, els perseguidors romans van trobar Medir i li van preguntar pel bisbe. Ell els respongué la veritat: que mentre ell sembrava les faves, el bisbe havia passat per allà. Els romans pensaren que Medir es burlava d’ells i protegia el bisbe, de manera que se l’endugueren pres i, quan van capturar Sever, els van martiritzar tots dos i van degollar sant Medir.
Després dels fets, es construí l’ermita dedicada a sant Medir. Actualment, cada 3 de març, té lloc l’Aplec de Sant Medir i les colles de Barcelona i Sant Cugat es troben en celebració religiosa i festiva.
L’ermita de la Mare de Déu de la Salut està adossada a la Casa Gran de la Gleva, a Sant Feliu de Llobregat.
Segons la llegenda, la imatge de la Mare de Déu fou trobada per una cabra. La família Través de Sarrià era famosa pels ramats de cabres que tenien i que feien pasturar per Sant Feliu. El pastor es va adonar que una de les cabres furgava amb les potes, cada dia, al mateix racó, al costat d’un gran arbre. Quan ho va explicar a l’amo, i aquest ho va comprovar, van excavar en aquest lloc i va aparèixer la imatge.
Era una època de fam i misèria en què molta gent moria a causa d’una pesta virulenta. Quan van saber que s’havia trobat una imatge de la Mare de Déu van creure que era un signe per retornar-los la fe que havien abandonat, i van començar a encomanar-s’hi amb gran devoció i sacrificis. Molts es van guarir, les collites van començar a ser més abundants i els matrimonis eren beneïts amb els fills que havien demanat. Així va ser que aquella Mare de Déu va ser anomenada de la Salut.
En aquell indret es va erigir un santuari, origen de l’ermita actual, i des d’aleshores, en agraïment, s’hi puja en pelegrinatge un cop l’any.
Explica una atra llegenda que hi havia una pedra blanca a la qual s’atribuïen propietats màgiques, com ara la de donar fertilitat a les dones. Era força habitual que les persones que volien aconseguir algún favor de la Verge llencessin còdols de riu sobre la pedra: si es quedaven en equilibri al seu damunt, el desig demanat es compliria.
Amb el nom de Coves de Santa Creu d’Olorda, Coves dels Encantats o Coves d’Or, són conegudes un conjunt de cinc cavitats formades per roques calcàries devòniques connectades entre elles i molt properes entre si, a la vessant est de la Serralada Litoral de Collserola, al Puig d’Olorda (345 m).
Sobre aquestes cavitats, habitades durant el neolític i conegudes des de temps immemorials pels habitants de la contrada, existeixen multitud de llegendes que les vinculen a tresors i bandolers. Una d’elles afirma que el cartaginès Anníbal va explorar en aquest mateix lloc una rica mina d’or, on hi havia una cova molt espaiosa, amb set boques d’entrada i diverses galeries de comunicació, on va guardar el seu tresor camí de Roma.
Una altra tracta de l’existència d’una cova anomenada de la Moneda, on hi hauria un tresor encantat sota la forma de pedres petites i rodones, i que tot aquell qui tingués prou gosadia per anar-hi al punt de les dotze de la nit de Nadal i prendre una quantitat de pedres, després se li tornarien d’or. Es diu que diferents hisendats de Sarrià van fer la seva fortuna d’aquesta manera.
Text extret de: Finestres al passat de Sant Feliu de Llobregat
L’any 1912, Francesc Rodon i Pujol, documenta una rondalla que, segons deia, un vellet li va contar:
“Molt sovint a l’entorn del Puig es formaven unes boires que caminaven lentament, i el vent les engruixia; negres com la nit, baixaven del cim de la muntanya a la plana, i desprenien grossa gotellada, seguida de seca pedregada amb fort terrabastall de tronada, que devastava els conreus de tota la plana. En esclatar la tempesta, els boscos s’estremien, l’huraca els arbres arrencava i el foc del llamp fondament removia tota la contrada, mústigues les pobres flors quedaven i les fulles cobrien la terra caigudes de sos tanys.
En la clasta, tremolaven de por els animals, udolaven tristament els gossos i, a desgrat seu, sortien de son cau les feres.
El pages no parava de plorar en veure enrunats sos conreus; a son entorn contemplava corsecant-se sa muller, morint de fam sos tendres fillets. Invocava Déu i se li mostrava sord a la seva pregaria, implorava almoina, i l’almoina moría al ressò de ses paraules; mes ell tenia fe, i no creía que vingués de Déu tanta Desventura. Un día observa que la maleïda boira sortia d’un gorg, en el qual la seva àvia li deia que tenien son palau les bruixes, i comprengué ben prompte la causa d’aquell flagell. Des de llavors nota que quan començava la terrabastada se commovien les margenades amb infernal soroll i s’assegurà que la boira no era una altra cosa que el vel que els mals esperits i bruixes encobria, i fins una volta cregué sentir ses feréstegues rialles triomfals després de la tempesta.
Els bons frares del convent de Torre Llimassa, desitjosos de posar remei a tanta desventura, convocaren els fidels de l’encontrada. Al pausat i lent ressò de la campana, puig amunt s’encaminaven resant salms que eren repetits amb fervor pels creients; des del cim, les boires maleïren, conjuraren la muntanya i manaren clavar en el cim més alt del puig d’Olorda una creu on devien desfer-se per sempre més les tempestes i fugir les bruixes a l’abim.
Després de tan pietosa cerimònia és fama que no han vingut més del puig les pedregades.”
Text extret de: La creu d’Olorda. Article de Josep Mª Jordà i Capdevila. Centre d’estudis del Baix Llobregat [PDF]
En el costumari català abunden les llegendes de dracs. Collserola no és una excepció i també té una ben singular.
Segons s’explicava fa molts anys, un gran drac corria per la serra fent malmeses i atemorint pagesos i vilatans. Tanta era la maldat de la bèstia que es va fer necessari posar fi a les seves atrocitats. Amb aquesta voluntat s’armà un grup de cavallers que, després d’una llarga persecució, van entrar en combat amb el drac justament al coll d’Olorda, on li donaren mort i allà mateix enterraren les seves restes mortals. Amb el pas del temps, les restes del drac es van descomposar i tenyiren de negre les roques de la fossa, de manera que l’existència de les pissarres negres de la pedrera, tan diferents a les roques dels voltants, constituí per a la gent de l’antiga parroquia d’Olorda una prova que demostrava que els fets que els més vells narraven, havien passat de veritat.
Com es pot suposar, aquell drac d’Olorda tan sols va existir en la imaginació popular. Malgrat això, hi ha quelcom de cert en la llegenda. Les pissarres tenen color negre atès que contenen una gran quantitat de materia orgánica d’origen animal i vegetal. Una materia que, això sí, no procedeix d’un drac enterrat sinó de les restes dels éssers que poblaven les aigües d’un antic mar que fa molts anys hi havia per aquests voltants.
Text extret de: Química i medi. Itinerari ambiental de Castellciuró a Santa Creu d’Olorda. Francesc A. Centellas Masuet
En Colom portava tres indis que van cridar molt l’atenció del poble i del rei. Un dels tres era gegant. Els Consellers de Barcelona, en veure l’admiració del rei, li varen dir que molt a la vora de la ciutat hi vivia un altre gegant més alt i més gros que l’indi, del qual es contaven curioses facècies. El rei el volgué conèixer. Es referien al famós Farell de Caldes de Montbui, i enviaren a buscar-lo.
El gegant baixà a Barcelona. Pel camí, arrencà un pi dels més grans del bosc per fer-lo servir de bastó i, amb quatre gambades, es presentà a la ciutat.
En arribar al portal de la muralla, els portalers li volien fer pagar el tribut de llenya del pi que portava. El Fort Farell digué que no era pas un pi sinó un simple bastó. Discutiren fins que el Farell, enfadat, va llançar el pi com si fos una palla i passa una cama per sobre el mur i entrà a la ciutat.
Era tan alt que sobresortia per damunt de tots els edificis, de manera que els veïns, des dels terrats, veien com caminava el gegant.
El rei, quan el veié, quedà meravellat i s’adonà que era més alt i ferreny que el gegant que Colom havia portat d’Amèrica. Va tenir gran satisfacció de veure aquell parell d’homenassos menjar, abans de contemplar la lluita.
En el convit que va fer per a ells dos, hi treballaren tots els cuiners de la ciutat, que no donaven a l’abast de coure tant de menjar. L’indi, que es creía que mataria el Fort Farell d’una bufada, no parava de burlar-se mentre menjaven:
Menja, menja, Farallàs,
que mai més no menjaràs.
El Farell menjava tant com podia, sense contestar les provocacions de l’altre. Acabat de menjar, es disposaren a lluitar. La baralla es va fer a la placeta dels Peixos. Tot el veïnat sortí al terrat a veure’ls.
El Fort Farell es plantà ferm enmig de la placeta tot esperant que l’indi l’envestís. Aquest començà a cops de puny, mossegades i esgarrapades contra el Farell, que restava immòbil com si fos de ferro. Quan l’americà estigué ja extenuat, el Farell entrà en acció i preguntà al rei què volia que en fes d’aquella joguina d’home. El rei va dir que fes el que millor li semblés i, segons uns, li comprimí els dos costats alhora i l’aixafà com una manxa. I, segons altres, l’agafà per una orella i el va tirar enlaire per damunt de les teulades i terrats, engegant-lo altra vegada al Nou Continent, mentre cridava: «Gent de les Amèriques, aparteu-vos, que allí on caurà, tot ho aixafarà.»
Aquest fet es recorda amb la corranda popular barcelonina:
El gegant del Pi
ara balla pel camí
El gegant de la Ciutat
ara balla pel terrat.
El rei quedà molt content del Fort Farell i li donà una bossa de diners. L’homenàs se’n tornà cap a Caldes pel camí que voreja Collserola, però quan hagué passat la collada se li va fer de nit i es quedà a dormir al ras. La nit era molt freda, i queda cargolat i mort.
Si observeu la silueta de la serralada de Collserola, encara podreu veure la silueta del gegant tot estirat.
Llegenda extreta del llibre, Llegendes de Barcelona, de Joan de Déu Prats, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2007
Explica la llegenda que l’any 1790 un metge de nom Menós, va vaticinar que les aigües que rajaven de la font eren emmetzinades, ja que estaven tenyides de color groc. L’explicació que donava l’home era que aquelles aigües discorrien entre les arrels dels arbres i que per això tenien aquell color tan estrany.
La gent no hi va beure durant dècades, fins que uns quants anys després es va descobrir que l’aigua de la Font Groga tenia un alt contingut en sals de ferro, el que li atorgava aquell color groguenc. Els metges del moment van recomanar de seguida la ingesta de l’aigua de la font per tractar algunes malalties. I així va ser com la popularitat de la Font Groga va anar creixent. A finals del segle XIX es va urbanitzar parcialment, posant-hi una petita canonada de ferro que canalitzava la sortida del raig d’aigua.
Però siguem una mica poètics. Perquè hi ha una llegenda que sosté que el color de l’aigua, aquell groc tan subtil però curiós, és el resultat del pas del corrent subterrani per un tresor de mil peces d’or que donen el color a les aigües. I diu també la llegenda que són unes nimfes precioses i captivadores les que guarden aquest tresor. Diu la dita popular, també, que qui beu d’aquesta font tindrà bona fortuna.
Text extret del blog: Tots els noms de Barcelona
Recomanació de llibres
