A -- a

http://www.parcnaturalcollserola.cat/html/natura/forestals_sobreCAT.htm

Ambients forestals
Ambients forestals | Ambients de ribera | Ambients Aquàtics | Matollars i brolles | Prats | Ambients rupícoles | Espais humanitzats

PINEDES

 

La major part de les pinedes de Collserola corresponen en realitat a boscos mixtos en què el pi blanc (Pinus halepensis) forma l’estrat superior, i les alzines (Quercus ilex), els roures (Quercus cerrioides) i altres espècies rebrotadores, l’inferior. Hi trobem, doncs, un dens sotabosc conformat per les espècies de l’alzinar. De fet, podríem parlar d’un alzinar que queda tapat per dessota dels peus de pi blanc que sobresurten.

 

D’altra banda, hi trobem les pinedes de pi blanc sobre brolles d’aparença més oberta, que tenen el seu origen en antics camps de conreu, especialment vinyes, en què el sòl havia estat profundament treballat.

 

Al començament del segle xx, a bona part de la serra hi havia conreus i els boscos eren explotats intensament. Els diferents tractaments agroforestals dels nostres avantpassats i el posterior abandonament d’aquestes activitats ens han deixat el mosaic d’ambients que trobem avui dia.

 

L’abandonament dels conreus comportà la colonització d’aquests espais per altres espècies vegetals, la qual cosa ha conduït a l’augment de la superfície forestal a Collserola, i de manera general a Catalunya, en les darreres dècades.

 

A les zones no conreades on hi havia un alzinar típicament mediterrani, l’activitat silvícola va afavorir la presència del pi blanc, espècie de creixement ràpid que es destinava a la producció de fusta. Amb l’arribada del gas a les llars, l’explotació del bosc va deixar de ser rendible. A les pinedes abandonades va començar la regeneració de les espècies rebrotadores. Aquest és l’origen dels boscos mixtos de pi i alzina que avui dia trobem a la serra, en diferents etapes de maduresa.

 

Una altra particularitat dels boscos de Collserola és que els pins són més vells del que semblen a primera vista. Quan aquests boscos eren explotats, periòdicament s’hi feien aclarides. Es retiraven els pins més ben conformats i s’anaven deixant els arbres d’escàs interès forestal. Els estudis forestals demostren que molts dels arbres actuals han crescut en condicions adverses, per això, la relació entre el diàmetre i l’edat no sempre és l’esperada.

 

Les espècies més freqüents (cliqueu per ampliar)


 

 

ALZINAR


Als vessants del puig d’Olorda i a l’obaga de la riera de Vallvidrera trobem el bosc d’alzines (Quercetum ilicis galloprovinciale), força ben constituït, que respon a l’estructura i la composició característiques del bosc mediterrani. És un bosc esclerofil·le, és a dir, de fulla dura, ben adaptat a les condicions de sequedat que ha de suportar a l’estiu. La densitat de les capçades impedeix que la llum del sol arribi fins a terra i es crea un ambient ombrívol i humit.

 

L’estrat arbori el presideix l’alzina (Quercus ilex) i l’acompanya el roure (Quercus cerrioides) i algun pi blanc (Pinus halepensis). L’alzinar és un bosc molt dens i atapeït de lianes i arbusts perennifolis.

 

Hi podem diferenciar un estrat arbustiu alt (1,5-3 m) format per grans arbusts de port arbori, com el marfull (Viburnum tinus), l’aladern (Rhamnus alaternus), l’aladern fals (Phillyrea latifolia), l’arboç (Arbutus unedo), etc., i tot un seguit de lianes, com l’arítjol (Smilax aspera) i el lligabosc (Lonicera implexa), que l’acaben fent impenetrable.

 

A l’estrat arbustiu més baix (0,5-1 m) trobem el galzeran (Ruscus aculeatus), l’esparreguera (Asparagus acutifolius), la rogeta (Rubia peregrina) i l’heura (Hedera helix), que entapissa el terra o s’enfila pels troncs. La poca llum que arriba a terra impedeix que s’hi desenvolupi l’estrat herbaci, on hi ha, de tota manera, una petita falguera, la falzia negra (Asplenium adiantum-nigrum).

 
 

Les espècies més freqüents (cliqueu per ampliar)


 

 

ALZINAR AMB ROURES

 

El roure és l’espècie dominant quant a densitat, i l’alzina i alguns magnífics exemplars de pi blanc (Pinus halepensis) són els arbres acompanyants. A l’estrat arbori també hi ha, encara que en quantitats molt petites, altres espècies de llocs ombrívols, com per exemple la servera (Sorbus domestica). És una comunitat vegetal de característiques més centreeuropees, una subassociació de l’alzinar mediterrani (Quercetum ilicis galloprovinciale subassociació quercetosum cerrioides).
 

En un recorregut a través de la Reserva Natural de la Font Groga, hi trobem des de llocs ben conservats, amb estructura de bosc madur i sotabosc esclarissat, fins a zones molt modificades com a resultat d’estassades dutes a terme sota les línies elèctriques. En aquestes formacions arbustives dominen bàsicament el marfull (Viburnum tinus), el matabou (Bupleurum fruticosum), el bruc (Erica arborea), l’arboç (Arbutus unedo) i diferents lianes.

 

Una espècie de gran interès en el context de la serra i que viu, precisament, en aquest sector és el grèvol (Ilex aquifolium), molt escàs i molt interessant des del punt de vista faunístic pel fet que fructifica a l’hivern. En un nivell arbustiu més baix tenim espècies amants de la frescor, com el galzeran (Ruscus aculeatus) i el lloreret (Daphne laureola). També és notable la presència de plantes enfiladisses: l’arítjol (Smilax aspera), l’heura (Hedera helix), la vidalba (Clematis vitalba) i el lligabosc (Lonicera implexa).

 

Finalment, a l’estrat herbaci, hi trobem tot un seguit de plantes pròpies de llocs ombrívols, com el mill gruà (Lithospermum purpureo-coeruleum), la maduixera (Fragaria vesca), la viola boscana (Viola alba) i la corona de rei (Doronichum pardalianches), que és l’espècie que va inspirar el logotip de la Reserva Natural de la Font Groga. Són abundants les falgueres, com el polipodi (Polypodium vulgare) i el polístic setífer (Polystichum setiferum), i diverses espècies de molses.

 

La fauna de la Font Groga

 

Els arbres grans que hi ha a la Reserva són una magnífica oferta de cavitats on poden fer el niu tant ocells de mida considerable, com els gamarussos (Strix aluco), com d’altres de més petits. També hi trobem arbres morts que fan possible que hi nidifiqui el picot verd (Picus viridis) i, darrerament, també el picot garser gros (Dendrocopos major).

 

La Font Groga és un dels indrets de la serra on l’arribada de la primavera es fa més palesa gràcies al cant dels ocells: mallerengues blaves (Parus caeruleus), merles (Turdus merula), cargolets (Troglodytes troglodytes), tallarols de casquet (Sylvia atricapilla), tords (Turdus philomelos), picots verds (Picus viridis), gaigs (Garrulus glandarius), etc. A les nits d’hivern, les obagues del parc són un indret privilegiat per escoltar el cant del gamarús o per topar-se amb un senglar!

 

La salamandra (Salamandra salamandra) és l’amfibi més característic de la Font Groga. En podem observar les larves als petits tolls de les nombroses fonts que hi ha en aquest sector del parc. La serp de vidre (Anguis fragilis) és, segurament, el rèptil més típic d’aquest bosc humit i ple de fullaraca en descomposició, perquè hi troba els cucs i els cargols dels quals s’alimenta.

 

Del grup dels insectes destaca la presència d’escarabats xilòfags (que s’alimenten de fusta) de mida considerable, com el banyarriquer del roure (Cerambyx cerdo), d’uns 5 cm, i l’Ergates faber, que arriba a créixer fins als 6 cm. L’escanyapolls (Lucanus cervus) és el més gran (8 cm) de tots, un dels pocs escarabats europeus que tenen les mandíbules projectades cap endavant. Les larves d’aquests coleòpters poden arribar a ser perjudicials quan, en gran quantitat, ataquen peus d’alzines i roures, però per la seva importància ecològica són espècies protegides per les directives europees.

 

Les espècies més freqüents (cliqueu per ampliar)


 

 

LA FAUNA FORESTAL


L’avifauna dels boscos del parc ha estat molt estudiada, amb seguiments anuals de les poblacions nidificants i hivernants: hi són abundants i omnipresents les mallerengues (Parus sp.), els raspinells (Certhia brachydactyla), els tallarols de casquet i de garriga (Sylvia sp.), els pit-roigs (Erithacus rubecula) i els tudons (Columba palumbus). Hi destaca una espècie que, si bé no és la més coneguda, segurament és la més abundant dels ambients forestals, on dominen els pins; es tracta de la mallerenga emplomallada (Parus cristatus), molt fàcil d’identificar per la cresta ratllada blanca i negra i pel seu cant repetitiu i força peculiar.

 

Els rapinyaires forestals són unes de les espècies més emblemàtiques. L’astor (Accipiter gentilis), del qual encara crien unes poques parelles al parc, juntament amb el seu parent més petit, l’esparver (Accipiter nisus), són els autèntics indicadors de la vida natural als boscos de Collserola. Actuacions forestals en determinades èpoques, el destorb dels visitants i moltes altres molèsties poden fer perillar l’èxit de la nidificació d’aquestes espècies tan valuoses.

 

L’aligot comú (Buteo buteo) és l’altre ocell rapinyaire que cria als boscos del parc. De fet, té preferència per fer el niu en bosquetons situats en àrees més obertes, però a causa de la creixent pressió urbanística es veu obligat a nidificar en boscos densos i a entrar en competència amb l’astor, molt més adaptat a l’entorn típicament forestal. A la nit, i especialment durant l’hivern, se sent el cant greu del gamarús (Strix aluco), un rapinyaire nocturn propi de tots els boscos de Collserola.

 

El grup dels mamífers és el més difícil d’observar directament. Entre aquests, l’esquirol (Sciurus vulgaris) és l’espècie amb més probabilitats de ser vista, sobretot a la primavera, quan els individus joves, encara confiats, salten de branca en branca. Encara més abundant és el petit ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), que forma una part important de la dieta dels depredadors forestals. D’altra banda, la població de senglars (Sus scrofa) ha experimentat un notori increment els últims anys i això també s’ha traduït en un nombre més alt d’observacions i contactes, de vegades sobtats, per part dels visitants del parc.

 

La geneta (Genetta genetta) és un mamífer carnívor no familiar per als visitants del parc, però en canvi ha estat molt estudiada a Collserola. Viu amagada i pràcticament no es mou durant el dia, per la qual cosa és molt difícil veure-la. No obstant això, és fàcil detectar-ne la presència mitjançant els excrements que diposita en latrines, situades normalment en munts de pedres o rocams. A la serra, els afloraments rocosos són escassos i les genetes es veuen obligades a buscar altres llocs on ubicar les seves latrines. Ho fan en ruïnes d’edificacions, i fins i tot utilitzen cotxes abandonats.

 
   

Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola
Ctra. de l'Església, 92. 08017 Barcelona. T: 932 803 552

MAPA WEBCONTACTEAVISOS LEGALS

Aquest lloc web utilitza galetes (cookies) de tercers per recollir informació estadística sobre les consultes rebudes. Si segueixes navegant, considerem que ho acceptes.