A principis del segle xx es va iniciar un procés d’ocupació del sòl forestal per urbanitzacions d’estiueig que ha estat força variable al llarg del temps, tant en els objectius com en el contingut arquitectònic i d’ordenació i, fins i tot, en la seva ortodòxia o la seva marginalitat.

El resultat és un territori esquitxat de vialitat urbanitzada i de nuclis d’edificació dispersa, alguns dels quals, per la seva importància i consolidació, han quedat definitivament reconeguts pel planejament vigent. Sens dubte, l’eix central del parc és la zona més afectada per les infraestructures viàries i la urbanització.

La instal·lació de zones residencials facilita la introducció d’espècies de plantes al·lòctones. Moltes d’aquestes espècies s’han introduït com a espècies de jardineria que, a poc a poc, s’han anat naturalitzant. La robínia o falsa acàcia (Robinia pseudoacacia) és un dels arbres que fa més anys que s’han naturalitzat, i sembla que actualment té la població estabilitzada. Un altre cas, més preocupant, és l’ailant (Ailanthus altissima), espècie introduïda més recentment, amb una elevada capacitat de reproducció. Altres espècies arbòries al·lòctones que podem observar a Collserola són la morera de paper (Broussonetia papyrifera), el plàtan (Platanus hispanica), el plàtan fals (Acer pseudoplatanus), el pi insigne (Pinus radiata), el cedre de l’Himàlaia (Cedrus deodara) i el xiprer de Monterrey (Cupressus macrocarpa).

Els arbusts al·lòctons més fàcilment observables són la mimosa (Acacia dealbata) i el llorer-cirer (Prunus laurocerasus). Altres espècies també presents són la canya americana (Arundo donax), el miraguà (Araujia sericifera), l’atzavara (Agave americana), la figuera de moro (Opuntia ficus-indica), l’estramoni (Datura stramonium), l’espina-xoca (Xanthium spinosum), la pataca o nyàmera (Helianthus tuberosus) i el raïm de moro (Phytolacca americana).

Pel que fa a la fauna, també es detecta un problema associat a l’increment dels ambients humanitzats: l’augment d’espècies foranes. Aquest és el cas de la cotorra d’Argentina (Myopsitta monachus) o la tórtora turca (Streptopelia decaocto), que, de moment, queden restringides a ambients enjardinats i zones urbanitzades. En canvi, el rossinyol del Japó (Leiothrix lutea) és l’única espècie exòtica que ha colonitzat amb èxit ambients forestals, amb un elevat índex de naturalitat.

Una altra problemàtica associada als ambients humanitzats és l’augment d’espècies comensals de l’home: pardals (Passer domesticus), garses (Pica pica) i rates (Rattus sp.).