En realitat gran part dels alzinars de Collserola es presenten en la forma d’un bosc mixt on hi domina el pi blanc (Pinus halepensis) i més ocasionalment el pi pinyer (Pinus pinea). L’alzinar dominat per un estrat alt de pins és el tipus de bosc més abundant a la serra de Collserola. Aquest bosc mixt de pi blanc i alzina evoluciona de forma natural, cap a un alzinar sense pins.

Als vessants del puig d’Olorda i a l’obaga de la riera de Vallvidrera trobem el bosc d’alzines (Quercetum ilicis galloprovinciale), força ben constituït, que respon a l’estructura i la composició característiques del bosc mediterrani. És un bosc esclerofil·le, és a dir, de fulla dura, ben adaptat a les condicions de sequedat que ha de suportar a l’estiu. La densitat de les capçades impedeix que la llum del sol arribi fins a terra i es crea un ambient ombrívol i humit.

L’estrat arbori el presideix l’alzina (Quercus ilex) i l’acompanya el roure (Quercus cerrioides) i algun pi blanc (Pinus halepensis). L’alzinar és un bosc molt dens i atapeït de lianes i arbusts perennifolis.

Hi podem diferenciar un estrat arbustiu alt (1,5-3 m) format per grans arbusts de port arbori, com el marfull (Viburnum tinus), l’aladern (Rhamnus alaternus), l’aladern fals (Phillyrea latifolia), l’arboç (Arbutus unedo), etc., i tot un seguit de lianes, com l’arítjol (Smilax aspera) i el lligabosc (Lonicera implexa), que l’acaben fent impenetrable.

A l’estrat arbustiu més baix (0,5-1 m) trobem el galzeran (Ruscus aculeatus), l’esparreguera (Asparagus acutifolius), la rogeta (Rubia peregrina) i l’heura (Hedera helix), que entapissa el terra o s’enfila pels troncs. La poca llum que arriba a terra impedeix que s’hi desenvolupi l’estrat herbaci, on hi ha, de tota manera, una petita falguera, la falzia negra (Asplenium adiantum-nigrum).

Alzinar amb roures

En els ambients més humits, d’exposició nord, a mig camí de les fondalades silícies, l’alzinar s’enriqueix amb espècies de tendència submediterrània, la més característica és el roure cerrioide (Quercus x cerrioides).Arriba a crear una comunitat forestal densa, que és una varietat humida de l’alzinar litoral.

L’alzina i el roure són les espècies dominants quant a densitat, i alguns magnífics exemplars de pi blanc (Pinus halepensis) són els arbres acompanyants. A l’estrat arbori també hi ha, encara que en quantitats molt petites, altres espècies de llocs ombrívols, com per exemple la servera (Sorbus domestica) i la moixera de pastor (Sorbus torminalis). És una comunitat vegetal de característiques més centreeuropees, una subassociació de l’alzinar mediterrani (Quercetum ilicis galloprovinciale subassociació quercetosum cerrioides).

En un recorregut a través de la Reserva Natural de la Font Groga, hi trobem des de llocs ben conservats, amb estructura de bosc madur i sotabosc esclarissat, fins a zones molt modificades com a resultat d’estassades dutes a terme sota les línies elèctriques. En aquestes formacions arbustives dominen bàsicament el marfull (Viburnum tinus), el matabou (Bupleurum fruticosum), el bruc (Erica arborea), l’arboç (Arbutus unedo) i diferents lianes.

Una espècie de gran interès en el context de la serra i que viu, precisament, en aquest sector és el grèvol (Ilex aquifolium), molt escàs i molt interessant des del punt de vista faunístic pel fet que fructifica a l’hivern. En un nivell arbustiu més baix tenim espècies amants de la frescor, com el galzeran (Ruscus aculeatus) i el lloreret (Daphne laureola). També és notable la presència de plantes enfiladisses: l’arítjol (Smilax aspera), l’heura (Hedera helix), la vidalba (Clematis vitalba) i el lligabosc (Lonicera implexa).

Finalment, a l’estrat herbaci, hi trobem tot un seguit de plantes pròpies de llocs ombrívols, com el mill gruà (Lithospermum purpureo-coeruleum), la maduixera (Fragaria vesca), la viola boscana (Viola alba) i la corona de rei (Doronichum pardalianches), que és l’espècie que va inspirar el logotip de la Reserva Natural de la Font Groga. Són abundants les falgueres, com el polipodi (Polypodium vulgare) i el polístic setífer (Polystichum setiferum), i diverses espècies de molses.