Després dels alzinars i les pinedes, les formacions més representatives són la màquia, la garriga i la brolla, que són diferents tipus de matollar, formacions arbustives substitutòries que responen a la destrucció d’altres formacions forestals més madures, o bé que s’estableixen a partir dels prats que han deixat de ser pertorbats per l’activitat humana.

El paper ecològic d’aquestes formacions arbustives és essencial per la funció que tenen de retenció de l’aigua de pluja, de protecció del sòl i de refugi per a la fauna.

Màquia

La màquia és una formació vegetal arbustiva força densa, pràcticament impenetrable, que no supera els 3 m d’alçada, molt representativa del paisatge mediterrani i constituïda per espècies de fulla perenne.

A Collserola trobem màquies de bruc (Erica arborea) i arboç (Arbutus unedo), que rebroten amb força després d’un incendi o d’una estassada i que poden arribar a ser molt abundants. L’alzina (Quercus ilex), el garric ( Quercus coccifera ), el roure (Quercus cerrioides) o el matabou (Bupleurum fruticosum) també hi tenen una presència important. No hi manquen les lianes, com l’arítjol (Smilax aspera), el lligabosc (Lonicera implexa) o la vidiella (Clematis flammula), que en entortolligar-se als arbusts fan encara més difícil el pas.

Garriga

La garriga és una formació arbustiva més baixa que la màquia, que en general no arriba a 1 m d’alçada. El garric o coscoll (Quercus coccifera) és l’espècie dominant, i encara que es tracta d’un arbre petit, a Catalunya el trobem sempre en forma arbustiva.

Com en el cas de la màquia, la garriga (Quercetum cocciferae) és un estadi intermedi que procedeix de la degradació de l’alzinar litoral, després d’estassades o incendis. El garric forma masses denses, molt atapeïdes, que dificulten el pas de la llum fins al terra, i per tant no permeten el desenvolupament d’un estrat herbaci.

Les garrigues es fan generalment sobre substrats calcaris. A Collserola són formacions amb molt poca representació que es localitzen bàsicament als voltants del turó Rodó i el de la Coscollera, i als voltants del puig d’Olorda, on afloren les calcàries. És normal, per tant, que, sovint, estiguin associades amb espècies de les brolles calcícoles, com el romaní (Rosmarinus officinalis) i el llentiscle (Pistacia lentiscus).

Brolla

D’alçada inferior a la màquia, la brolla és una formació arbustiva que pot atènyer fins a 1 m d’alçada, més o menys densa,  i on les gramínies encara tenen un paper important. És dominada per l’associació Cisto-Sarothamnetum catalaunici quan el substrat és de composició silícica.

Les brolles són un bon exemple de les adaptacions de les plantes a les condicions extremes de sequera. Les espècies que hi predominen són les estepes (Cistus sp), el bruc boal (Erica arbórea), la gatosa (Ulex parviflorus) i l’argelaga negra  (Calicotome spinosa).

En aquestes formacions de petits matolls situades en zones amb forta insolació, els pins hi han trobat les condicions idònies per a la germinació. En aquests punts és fàcil comprendre com evoluciona la vegetació cap a formacions forestals més complexes i estables.