De les 8.200 hectàrees del Parc Natural, més del 63 % són masses forestals. Quins són els principals condicionants per a la seva gestió? I quins els criteris?
A principis del segle xx, la vinya i els conreus de secà recobrien pràcticament tota la serra, i els boscos eren reductes situats als llocs on l’orografia o la qualitat del terreny hi feia impossible el cultiu. Es tractava de petites clapes de bosc, majoritàriament alzinars, que en molts casos eren utilitzats per fer carbonet.
En aquelles zones agrícoles situades a les planes, s’hi ha anat construint, i les zones més internes del Parc, on s’ha abandonat l’agricultura i l’aprofitament forestal, han anat derivant cap a diferents tipus de boscs (en funció de l’orografia, les característiques del sòl i les pertorbacions naturals i antròpiques).
Hi trobem principalment dos tipologies de boscos: els de planifolis (alzines i roures) i les pinedes (pi blanc, sobretot, però també amb pi pinyer). La major part, però, són boscos mixtos amb un estrat superior de pins i un sotabosc d’alzines i roures, més o menys desenvolupat, fruit de l’evolució natural després de l’abandonament agrícola i forestal. Els pins de moltes d’aquestes masses forestals estan arribant al seu màxim de longevitat i no tenen regeneració natural. Les alzines i els roures del sotabosc competeixen en llum, aigua i nutrients amb els plançons de pi, i són els que van substituint progressivament els pins que moren.
Així, la gran major part de les masses forestals de la serra deriven cap a alzinars amb roures. Tot i això, es mantenen algunes petites zones clarament de pinedes, com ara a Molins de Rei i al Papiol, on encara hi ha regeneració natural.
Per què cal gestionar els boscos?
La gestió dels sistemes naturals del Parc té com a objectiu buscar la màxima biodiversitat mantenint un mosaic divers d’ambients naturals: forestals, agrícoles, ambients oberts, cursos d’aigua…
Pel que fa als ambients forestals, l’objectiu és mantenir els rodals saludables i més adaptats a les pertorbacions, tant les d’origen natural (ventades, nevades, calamarsades, plagues…) com les antròpiques, sobretot els incendis.
Els focs són els que generen més actuacions forestals, per tal d’eliminar combustible del bosc i evitar un “foc de capçades” d’efectes devastadors. Per aquest motiu, es duen a terme tant tractaments de millora de la massa forestal com franges de protecció a les vores de les zones habitades i edificacions aïllades.
Però no cal fer actuacions silvícoles a tots els boscos. A Collserola hi ha diferents rodals identificats que, per la seva història, maduresa o interès, es consideren espais que cal deixar a l’evolució natural, i només s’hi fan petites intervencions silvícoles, bé per a la millora de l’estructura d’edats de la massa arbrada, o per a la gestió de la biodiversitat o la protecció específica d’espècies amenaçades, o per al control d’espècies exòtiques invasores.
Criteris de la Gestió Forestal a Collserola
Tota actuació silvícola al Parc Natural de Collserola necessita un instrument d’ordenació forestal. Aquest document l’aprova la Generalitat, després d’un informe previ favorable de l’òrgan gestor, la qual cosa dona una garantia que l’actuació es farà amb criteris de millora i sense prioritzar els productius.
La legislació forestal és molt generalista i uniforme sobre com s’han de portar a terme els treballs silvícoles. Per aquest motiu, i després de molts anys d’execució, d’elaboració d’estudis en col·laboració amb universitats i centres de recerca, i del seguiment de les actuacions realitzades, des del Consorci s’han definit els criteris que millor s’adapten als boscos de la serra.
Així, les actuacions forestals que s’inicien als rodals del Parc es basen en una aclarida sanitària per tal de disminuir la densitat d’arbres i afavorir els que es troben en millors condicions, d’acord amb els criteris següents:
- Eliminar els arbres que estiguin dominats (arbres més petits a causa de la competència dels arbres propers, generalment de la mateixa edat) o que estiguin despuntats, bifurcats, trencats o deformats. Partim d’unes densitats superiors a 1.500 arbres/ha i la reduïm a 600-800, en funció de la mida i de l’espècie.
- Afavorir l’espècie dominant. La tipologia del bosc condiciona les espècies sobre les quals s’actua. Si la dominant és el pi amb vegetació de sotabosc tipus matollar clar i amb poca quantitat d’espècies del gènere Quercus (alzines, roures i garrics), i amb possibilitat de germinació dels pinyons, s’actua eliminant les quercínies més petites (diàmetre < 10 cm) en un percentatge no superior al 50 %. En el cas que al sotabosc domini l’alzinar o la roureda i els pinyons no puguin germinar, s’eliminen els pins no singulars també en un percentatge no superior al 50 %. Es procura, a més, deixar alguns peus morts que serveixin de punt de talaia i alimentació de diferents espècies d’aus, per tal d’afavorir la disseminació de llavors gràcies als excrements que dipositen al voltant del tronc.
Les franges de prevenció d'incendis
Un cas particular és el de les franges de prevenció d’incendis, molt definides a la legislació. La densitat d’arbres per hectàrea que caldria deixar és de 150 peus per hectàrea. Però a Collserola partim de densitats inicials de prop de 1.500, i deixar-ne només 150 implica:
Una exposició al sol molt elevada que provoca la mort de molts dels peus que es deixen.
Una expansió i un creixement excessius de la vegetació herbàcia i arbustiva rebrotadora, cosa que incrementa el combustible a l’abast d’un incendi forestal. Això, a més, implica un manteniment més intensiu de la franja.
Per aquest motiu, el criteri que es recomana des del Consorci és deixar-hi més peus dels que indica la legislació, analitzant, cas per cas, cada punt d’intervenció.
La diferència principal entre com s’actua en una franja forestal i en una actuació de millora sobre la massa forestal és la manera com s’intervé sobre l’estrat herbaci i arbustiu. A la franja forestal, es treu pràcticament tot perquè no hi pugui haver continuïtat de foc vertical i, per tant, la flama no pugui agafar la capçada. En canvi, a les actuacions forestals, la brancada es deixa al mateix punt, reduïda amb la motoserra, de manera que no sobrepassi els 40 cm de longitud ni formi cúmuls de més de 25 cm de gruix. És una decisió que de vegades porta a sentir que els boscos queden “bruts”, plens de branques, però cal tenir en compte que els boscos de Collserola són deficitaris en matèria orgànica. Per tant, la brancada es deixa al bosc per permetre que s’incorpori de nou al sòl, un procés que pot trigar entre dos i tres anys, en funció de les condicions del lloc. A més, aquests cúmuls són punts d’alimentació, refugi i reproducció per a invertebrats i altre tipus de fauna.
