Aquest 2019 se celebra el centenari de La Floresta i el barri s’ha bolcat a celebrar-ho organitzant una infinitat d’activitats culturals i festives durant tot l’any.

Entre aquestes activitats, hi destaca un cicle de xerrades amb experts sobre diverses temàtiques i una d’elles fou dedicada a parlar de la relació entre els florestans i florestanes amb el seu entorn natural. Els ponents convidats foren Marià Martí (gerent del Parc de Collserola) i Pau Fortuño (biòleg i veí de la Floresta).

Tot seguit trobareu les reflexions dels dos ponents sobre la història i l’encaix d’aquesta urbanització imbricada dins el Parc Natural de Collserola i que ara celebra els seus 100 anys

Una urbanització al bell mig del Parc de Collserola

Pau Fortuño, “Associació El Mussol per la protecció del Paisatge” de La Floresta

La xerrada es va centrar en tres temes principals; el context històric de l’actual Parc Natural de Collserola i la seva gestió, els moviments de defensa del medi ambient sorgits del veïnat i els efectes directes d’aquest model d’urbanització sobre els ecosistemes de Collserola.

I és que des de 1919, aquesta part de la vessant nord de la serra es comença a omplir de cases, torres i xalets amb una planificació deficient i que funcionaven, sobretot, com a segona residencia per famílies barcelonines. Aquesta planificació insuficient causa que el barri creixi sense control i amb conseqüències, a priori, no gaire positives pel medi ambient. L’ecosistema de bosc mediterrani i de rius i rieres anava fragmentant-se, s’hi comencen a establir espècies vegetals exòtiques i sovint invasives, que s’escapen dels jardins particulars cap a l’entorn, la fauna més sensible als impactes es retira cap a zones allunyades i, en general, la falta de conscienciació mediambiental i de les normatives actuals, fan que molts entorns naturals acabin degradats, ja sigui per l’acumulació de deixalles i runam o per l’abocament d’aigües residuals.

Poc a poc, la Floresta deixa de ser un lloc d’estiueig per passar a ser la zona residencial actual i és que, els que hi vivim, majoritàriament atrets per l’oportunitat de viure al bell mig d’un bosc en una casa amb un jardinet o un hort i poder anar a treballar cada dia a una gran ciutat i, a més, amb transport públic.

Ja més avançat el segle XX, i en alguns casos, a principis del XXI, es generalitza l’arribada de serveis com l’aigua corrent, l’electricitat, l’enllumenat públic, el clavegueram o la gestió de residus però els problemes mediambientals continuen existint i, fins i tot, s’agreugen ja que el barri no deixa de créixer i la correcta gestió de tots aquests serveis en una urbanització tan extensa i complexa orogràficament requereix de molts diners. I avui en dia, ja sigui pel clavegueram, les deixalles o el cablejat elèctric, coneixem que s’han acabat provocant i es continuen provocant greus efectes negatius sobre els ecosistemes naturals. A més, les solucions són tan costoses econòmicament que ningú se’n vol o pot fer càrrec.

Però també hi ha elements positius i és que el veïnat de la Floresta poc a poc va prenent consciència mediambiental i esdevé molt crític i reivindicatiu amb els grans projectes urbanístics o de mobilitat que es plantegen tant des de promotores privades com del mateix administracions públiques. Aquests projectes, sovint amb pocs escrúpols mediambientals, han topat amb la massa crítica de la Floresta, d’esperit conservacionista i també restaurador del medi ambient. I és que a la Floresta, i també a altres urbanitzacions veïnes, ja no tot s’hi val i aquest luxe de poder viure envoltat de natura ha acabat esdevenint una responsabilitat envers el medi ambient. I ho posem en pràctica a diari des de plataformes, associacions i del mateix consell de barri, detectant i denunciant problemes, reclamant solucions o qüestionant l’adequació de les promocions d’habitatge dissenyades sense tenir en compte el fràgil entorn natural on es volen construir.

La Floresta i el Parc Natural de Collserola

Marià Martí Viudes (Director gerent del Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola)

El barri de la Floresta és el testimoni d’allò que es va posar de moda fa més 100 anys , les ciutats – jardí i que en general, mai van acabar de dur-se a terme tal com havien estat idealment concebudes. Un exemple d’això a Collserola és el que es va voler fer a Torre Baró, del que només es va construir el Castell (la Torre del Baró), que segons diuen estava pensat com a hotel, i també una edificació actualment malmesa i que pretenia ser la mostra d’habitatge que allà es pensava promocionar. Un altre exemple proper a Collserola i no reeixit és el Park Güell, que es va arribar a urbanitzar però no es van aixecar els habitatges.

No és el cas de la Floresta, que si va agafar el vent de popa i va començar a desenvolupar-se a bon ritme, expandint-se i consolidant-se. El que semblava un model urbà ideal fa més de 100 anys, és avui dia un tema complex i controvertit perquè les exigències de l’urbanisme han canviat molt i els serveis que la població requereix, impliquen unes densitats de trama urbana i de població mínimes per a ser eficients i econòmicament assequibles.

A més a més, encara resulta més complicat si una barriada, com és el cas de la Floresta, està inserida en un espai natural protegit com és el Parc de Collserola.

La Floresta i totes les Florestes que hi han a Collserola, vull dir totes les barriades que estan inserides dins del parc, representen un element de complexitat i de vegades de conflicte, perquè idealment a l’òrgan gestor del parc li seria més fàcil de gestionar aquests territoris si no hi haguessin nuclis urbans al seu interior. Avui dia les lleis d’urbanisme no permetrien aquest desenvolupaments urbans en aquests contexts territorials, per la pròpia orografia del terreny i les dificultats d’articular equipaments i un transport públic eficients, entre d’altres. Però quan es va crear el parc, l’any 1987, això ja era així, per tant tenim el que tenim i el que cal és saber què implica de cara a la gestió per a cadascuna de les dues bandes (zona urbana i zona forestal), aquest context territorial.

Per dir-ho d’una manera planera, per una banda l’espai forestal protegit ha de suportar i conviure amb barriades al seu interior i per altre, l’espai urbà ha de relacionar-se amb el seu entorn amb molta cura. La qual cosa suposa algunes limitacions per als seus veïns. El fet de viure en una àrea isolada i de baixa densitat suposa no tenir el mateix nivell de serveis que es poden tenir en àrees connectades i d’alta densitat, però per contra, la qualitat de vida proveïda per l’entorn és superior i això ha de ser considerat com un element de compensació.

Aquest tipus d’urbanisme de baixa densitat significa un perímetre de contacte amb el seu entorn natural molt extens, en relació a la població que acull. Als espais naturals, a les vores del parc (la zona de contacte amb la zona urbana), és on es produeixen la major part dels impactes negatius, per això parlem de l’efecte vora (aigües residuals, deixalles, enllumenat, soroll, abocaments, espècies exòtiques, animals de companyia, tràfic, etc.). També, de vegades, es vol endossar a l’espai que envolta a les barriades, allò que no té cabuda o que manca a l’espai urbà.

Des de Collserola sempre hem dit que a les zones urbanes del parc, és essencial que hi hagi una bona qualitat d’urbanització. Tenir uns bons acabats de la trama urbana representa un espai ben estructurat i això enalteix i magnifica el seu entorn. Ha de quedar ben clar on acaba la zona urbana i on comença la zona natural, fins i tot creant zones de transició. Un espai urbà degradat porta degradació també a l’espai natural veí.

En aquest context, és essencial per a la protecció de Collserola el paper que juguen els veïns de les barriades inserides dins del parc, que han de ser els primers defensors i els més interessats i implicats en la defensa del seu entorn natural, del qual ells són i seran els receptors privilegiats dels beneficis que produeix.

Aquest defensa i implicació s’ha de produir de primer amb el comportament individual, en allò que es produeix dins de casa o dins de la parcel·la enjardinada on es viu, portant a terme actuacions i comportaments el més amables possibles amb el medi, i en segon lloc, amb la implicació en la conservació de l’entorn mitjançant activitats i projectes desenvolupats des de les associacions per defensar i / o recuperar i restaurar els hàbitats i les espècies que conviuen al nostre entorn.

Aquest és el camí i afortunadament, podem constatar que ja fa temps s’ha encetat.