Aquest itinerari recorre el quadrant sud-est del Parc. Al llarg del camí es troben nombroses restes històriques que parlen dels diversos assentaments humans i de l’evolució de llurs activitats.

Les vistes sobre la serra i sobre el Baix Llobregat fan atractiu aquest recorregut que mostra clarament la importància de l’acció de l’home en la configuració del paisatge actual de la serra.

Sortida: S’inicia l’itinerari a la plaça Parador de Sant Just Desvern. A peu, pel carrer Miquel Reverter cap a Can Mèlic i després cal travessar l’urbanització Can Pedrosa per arribar a Can Solanes.
Arribada: De Castellciuró pel veïnat de Can Graner. Entrem a Molins de Rei pel camí de Santa Creu, que arriba molt aprop de l’estació de la RENFE.

La Penya del Moro
Turó on hi ha les restes d’un poblat ibèric de la tribu dels laietans, que data dels segles VI aC i IV aC. Excavat des dels anys 50, recentment s’han descobert i consolidat alguns habitatges. També s’hi troben els vestigis d’una torre de guaita d’origen medieval. El turó, de 276 metres, ha estat arranjat com a mirador i museu a l’aire lliure.

Torre del Bisbe
El seu origen es remunta al segle XII, en temps dels bisbe Berenguer de Palou. Masia fortificada de grans dimensions i magnífica presència. Té les golfes amb arcs que rematen les façanes nord i sud. Modificada i embellida, però ben conservada. Actualment té un ús agrícola.

Restauració de Can Messeguer
Restauració d’una àrea degradada afectada per extraccions il·legals de terra. Un cop recuperada la superfície, es va plantar amb pi blanc i sembrar amb espècies herbàcies. Els resultats han estat positius.

Santa Margarida de Valldonzella
Antic monestir cistercenc femení del qual només resta l’esglèsia romànica (documentada del 1175). Com a monestir tingué una vida efímera, ja que l’indret, massa allunyat de la ciutat, era fàcil presa d’incursions.

Alzinar amb pins
Bosc de pi blanc que en aquest sector cobreix màquies i alzinars arbustius. Aquests terrenys antigament eren explotats per a l’obtenció de fusta de pi, de creixement més ràpid que l’alzina. Les alzines, amb capacitat rebrotadora, actualment guanyen terreny confirmant un sotabosc espès.

Franges de protecció al Torrent de Can Ferriol
A banda i banda d’alguns camins s’han fet franges de seguretat per a la prevenció d’incendis. És a dir, s’han extret del sotabosc alguns arbusts i matolls per aclarir la vegetació i disminuir-ne el combustible, actuació que en cas de necessitat facilita la intervenció dels mitjans d’extinció d’incendis.

Santa Creu d’Olorda
Ermita documentada des del 1032, però se sap que és anterior a aquesta època. Es tracta d’un temple romànic d’una sola nau. En afegir-hi  capelles laterals (s. XVI, XVII) la planta passà a ser de creu llatina. Cremada l’any 1936 i posteriorment restaurada els anys 1952-1953. Actualment el seu estat torna a ser ruïnós.

Puig d’Olorda
Vora el cim (435 m) es va descobrir la cova de l’Or o dels Encantats, del temps del neolític (6.000 aC), i senyals d’un poblat ibèric que feia la talla del sílex (200 aC). Segons una llegenda, l’Anníbal en treia or. Actualment, no s’hi pot accedir, ja que la pedrera encara està en explotació.

Alzinar de Can Ribes
El bosc d’alzines a l’obaga  del puig d’Olorda és força remarcable, especialment als vessants de Santa creu d’Olorda.

Castellciuró, paret d’Opus spicatum
La primera notícia que es té de Castellciuró data del segle VIII, concretament de la torre anomenada Guadallo, que compia funcions defensives i que va ser enderrocada cap al 985, arran de les incursions serraïnes d’Almansur. El segle XII, al lloc anomenat Olivars de Cedró s’hi establiren els cavallers de l’Ordre del Temple, que havien rebut l’encàrrec de Pere I de Catalunya de portar l’aigua de la sèquia del Llobregat a Barcelona. El segle XIV, Berenguer de Relat, segons un decret de Pere III, hi va construir el castell les restes del qual han arribat als nostres dies.